Els joves, la pobresa i la criminalització

Les dades facilitades pels organismes internacionals així com les provinents d’estudis realitzats per les universitats o per entitats de diversa naturalesa afirmen, cada vegada amb més contundència i rotunditat, el que nosaltres mateixos veiem cada dia: que la riquesa es concentra cada cop més en unes poques mans i que la pobresa, a més d’estendre’s entre capes més àmplies de la població, es fa més greu i profunda, que la diferència entre els rics i els pobres és cada vegada més gran, tant entre els diversos països com dins de cada país entre les diferents classes o capes socials.

Així, en una estimació realitzada pel Banc Mundial, s’arriba a la conclusió que mentre que el 1870 l’ingrés mitjà per persona, en el països més rics, era 11 vegades superior al dels països més pobres, l’any 1960 era 38 vegades més gran i el 1985 s’elevava a 52 vegades, tendència que ha continuat augmentant. Als EUA, el país hegemònic del món capitalista i que està imposant el seu propi model social a tot el món, segons un estudi de l’any 1996 fet per la Universitat de Michigan, l’any 1989 el 10% de les famílies més riques disposaven del 61% de la riquesa nacional, percentatge que el 1994 es va elevar al 66,86% i en un estudi del Massachussets Institute of Technology (MIT) es constata que el salari mitjà per treballador masculí a temps complert ha baixat de 34.048 dòlars l’any 1973 a 30.407 dòlars l’any 1993.

També a Catalunya i al conjunt de l’Estat espanyol es constata la mateixa tendència a la concentració de riquesa junt a l’extensió i l’aprofundiment de la pobresa. Un estudi de la Fundació Foessa/ Càrites del 1998 assenyala que en el conjunt de l’Estat espanyol un 19,4% de famílies, que representen el 22,14% de la població, són pobres i que a Catalunya es troben en aquesta situació el 14% de les famílies i el 16,1% de la població, és a dir 664.700 persones. I en un treball de l’Institut d’Estadística de Catalunya (IEC) es reflecteix que el 1997, 54.000 llars de Catalunya no rebien cap tipus d’ingrés i que en 664.700 llars no constava registrat cap membre ocupat.

L’increment del nivell i extensió de la pobresa va acompanyat de la seva criminalització des del poder. D’una banda s’afirma que són els mateixos pobres els culpables de la seva situació, de la seva pobresa, ja que el mercat ofereix oportunitats a tothom, el que succeeix, però, és que els pobres no s’esforcen prou. D’acord amb aquesta visió, que prové dels EUA, passa per l’Anglaterra de la Thatcher i de Tony Blair, i ara s’estén també pel nostre país, s’han d’eliminar els sistemes de suport material als necessitats i substituir-los pel que anomenen sosteniment moral, que en síntesi consisteix en imposar als pobres, quan no troben treball en el mercat, l’obligació de treballar amb un sou miserable i desproveïts de qualsevol dret, doncs així, diuen, es dignifiquen.

D’altra banda, la criminalització de la pobresa es completa amb la idea que els pobres són els culpables de la inseguretat als carrers i a les llars, i que l’única manera de fer front a la inseguretat és augmentar el control i la repressió sobre la població; castigar durament els petits delictes per allò de: qui roba un ou, roba un bou; construir noves presons que a més, també poden convertir-se en un negoci privat tal com ja succeeix als EUA, incrementar extraordinàriament el nombre de policies i vigilants privats fins al punt que constitueixin ja una de les principals fonts de creació de “llocs de treball”, etc.

Els nens i els joves formen un dels col·lectius que més pateixen l’actual increment de la pobresa i de la criminalització. Als EUA, país capdavanter entre els industrialitzats pel que fa a la injustícia i la desigualtat social, segons el Denver Post hi ha sis milions de nens pobres i la xifra continua creixent. A la ciutat de Nova York un 40% dels nens estan per sota del nivell de pobresa, i els percentatges de desnutrició i mortalitat infantil són increïblement elevats, similars als d’alguns països pobres del tercer món. A l’Estat espanyol, segons l’informe Foessa/ Càrites abans esmentat, la població pobre té una mitjana d’edat de 32,82 anys que es redueix a 21,58 anys quan ens referim a la pobresa extrema amb una gran proporció de nens i adolescents menors de 15 anys.

Quant a la criminalització, els joves pateixen de forma aguda. En els mitjans de comunicació es parla amb força freqüència de la “violència juvenil” o de la “violència dels joves” referint-se en especial als joves immigrants, gitanos, pobres, drogoaddictes,… però tendint al mateix temps a generalitzar-ho, el simple fet de ser jove comporta ja ser sospitós. Per això, quan la policia o els vigilants privats del Metro aturen indiscriminadament algú, sense que hagi comès cap delicte, per exigir-li algun paper o documentació, aquest algú acostuma a ser jove, i per això també el percentatge de detinguts i empresonats joves és molt elevat, representant més del 27% del total, el nombre de presos de 16 a 25 anys.

Sempre s’havia dit que els joves eren l’esperança del futur i, efectivament, en tota societat mínimament cohesionada en la qual els vincles socials, tot i les tensions que sempre existeixen, funcionen, els joves constitueixen un potencial de transformació i millora present i futur. Una societat que desconfia dels joves, els criminalitza i una part important els submergeix en la pobresa, és una societat malalta que es dirigeix cap a un futur pitjor que el present. Un símptoma significatiu d’això és que, en l’actualitzat, el nombre de persones amb depressió és 10 vegades superior al de fa dues generacions, i l’índex segueix augmentant i es donen fins i tot casos entre els nens i els adolescents. Així, uns 340 milions de persones de tot el món pateixen depressió i a l’Estat espanyol aquesta malaltia afecta una cinquena part dels seus habitants. I en l’Encontre Científic d’Experts en Psiquiatria celebrat recentment a Montecarlo s’ha arribat a la conclusió que en els propers vint anys la depressió es convertirà en el segon problema de salut mundial, tan sols, per darrera de les alteracions cardiovasculars

Si volem un present més habitable i un futur millor, cal transformar la situació en què es troba la societat: la de submissió a la tirania privada dels actuals amos del món, és a dir dels qui controlen el capital financer-especulatiu i les grans empreses transnacionals. Tirania que, amb el recolzament i la col·laboració dels estats, exerceixen en nom d’unes preteses lleis científiques de l’economia que en realitat no són res més que l’expressió dels seus interessos privats. Obliguen la societat a sotmetre-s’hi eliminant tota la seva autonomia, la seva capacitat de decidir sobre el present i de dissenyar el futur. I així retornen els homes i les dones a èpoques anteriors, prerracionals, en què estaven sotmesos a forces exteriors que els terroritzaven i a la sacralització de les pròpies imatges i creacions.

La imposició d’aquesta tirania privada que actua exclusivament en funció d’un afany irracional d’incrementar sense límits els propis beneficis que cada vegada més obté amb la pura especulació, ha fet que d’una banda es debilités el creixement de la producció, que a nivell mundial ha passat de ser gairebé d’un 4% entre 1960 i 1973 a caure al 2,4% entre 1973 i 1980 i al 1,2% entre 1980 i 1993, i que d’altra banda la diferència entre rics i pobres s’incrementés extraordinàriament amb la corresponent extensió i augment de la pobresa que amb una cabriola de cinisme extrem volen criminalitzar, culpant de la seva existència els mateixos pobres.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0