L’abstenció en les eleccions al Parlament: una altra perspectiva

Recentment s’ha publicat un estudi de la Fundació Jaume Bofill realitzat per Joan Font, Jesús Contreras i Guillem Rico que analitza l’abstencionisme a les eleccions al Parlament de Catalunya1. Les diagnosis que apunta l’estudi són: 1.L’abstencionisme que es dóna a les eleccions autonòmiques respecte a les generals, és mes alt a Catalunya que a cap altra comunitat autònoma. 2. Els abstencionistes “diferencials” són entre 80.000 i 300.000 persones (s’anomenen diferencials perquè voten a les generals i no a les autonòmiques). 3. Respecte al conjunt de ciutadans de Catalunya, són de l’Àrea Metropolitana, són més joves, tenen menor grau d’escolarització i menys recursos. Hi ha mes immigrants (especialment després de 1970), no creients, no polititzats i votants socialistes d’eleccions generals.

Els autors sostenen que el factor que determina amb més força l’abstencionisme és l’eix nacional (catalanisme-espanyolisme), de manera que presenten un major índex d’abstenció els que se situen en les posicions d’identificació nacional subjectiva “espanyol” o “més espanyol” i són castellanoparlants. A partir d’enquestes quantitatives i qualitatives sobre abstencionistes fan una interpretació de les causes: 1. aquestes eleccions no els interessen perquè són en clau catalana (els són llunyanes) 2. els ciutadans no perceben oposició, ni un altre model alternatiu, i per tant no és mobilitzen. Finalment conclouen que els elements que donen lloc a la “singularitat” dels abstencionistes a Catalunya van disminuint, (perd força l’abstencionisme al PSC i es dóna una creixent similitud entre els grups definits pel coneixement del català) i que la tendència és a normalitzar la situació; de forma que l’abstenció al Parlament s’explicarà per la consideració de “segon ordre” que tenen aquestes eleccions i la competitivitat partidària.

En les següents línies intentarem donar una altra perspectiva d’interpretació. La nostra tesi sosté que el factor principal que explica l’abstenció en aquestes eleccions és l’eix esquerra-dreta, que fonamentalment determina un abstencionisme creixent entre els que s’ubiquen en l’esquerra de l’eix ideològic. Alhora, aquesta realitat és complementària a una altra: la manca d’atractiu polític de les ofertes dels partits d’esquerres vers el seu electorat, principalment en els joves i en aquells col·lectius que progressivament es van sentint exclosos del sistema (aturats i treballadors precaris). Sense menystenir la certa força explicativa que té l’eix catalanisme- espanyolisme per explicar els comportaments abstencionistes d’una part de la ciutadania de Catalunya, entenem que és un eix que cal percebre com a secundari.

Pel que fa a l’edat dels abstencionistes, observem com es produeix un augment més que proporcional (el doble) de l’abstenció dels més joves respecte als adults.

Els autors expliquen l’abstenció més gran dels joves a partir de la teoria del cicle vital en el vot: “Els joves voten menys perquè els processos de socialització i aprenentatge polític encara estan en marxa, i les seves identificacions no estan prou desenvolupades (…) Amb el temps, aniran consolidant les identificacions i guanyant interès, fet que es traduirà en una major participació”. La nostra percepció és diferent. Si bé el patró d’incorporació a la participació (cicle vital) és el mateix des de l’adveniment de la democràcia, creiem que és possible que ens trobem davant d’un nou fenomen. I aquest no és un altre que l’endarreriment creixent, o fins i tot en alguns casos la paralització del procés d’emancipació juvenil i de la incorporació dels joves al món adult i, per tant, a la participació electoral. En aquest sentit, l’alt volum de l’abstencionisme més jove creiem que podria traslladar-se, en la propera contesa electoral, al grup immediatament més gran (el de 26 a 35 anys).

Pel que fa a la situació ocupacional, la relació existent sembla més clara. Els aturats presenten índexs d’abstenció molt superiors als ocupats, i els estudiants presenten també valors superiors. Aquestes realitats ens haurien de fer reflexionar.

Pel que fa a l’eix esquerra-dreta, observem diversos fenòmens, dels quals remarcarem els més rellevants. Hi ha un increment dels abstencionistes en els posicionaments extrems “esquerra” i “dreta”. El que passa, però, és que el grup dels votants d’esquerres té més pes en l’electorat, i per tant, el fet que no es mobilitzin té unes repercussions clares en els resultats.

Si analitzem el comportament abstencionista dels ciutadans que se situen en el marc ideològic de l’esquerra advertirem com es va produint un increment progressiu de l’abstenció dels posicionats en “l’esquerra” de l’eix polític i un manteniment de l’abstenció en els que es posicionen en el “centre-esquerra”. Segons els autors, l’augment de l’abstenció en els votants d’esquerra i dreta s’explica, en part, perquè en aquests col.lectius hi ha abstencionistes polítics (no voten perquè són antisistema) i, sobretot, per raons de conjuntura de l’oferta política i el panorama polític. És aquest últim element, segons la nostra anàlisi, el que expressa un dels elements fonamentals a l’hora d’entendre la manca de participació dels votants d’esquerres.

Un element interessant és analitzar l’abstencionisme diferencial entre els votants de cada partit. Els que registren més abstencionistes diferencials al 1995 són: IC/PSUC, amb unes taxes d’abstencionisme del 31%, i el PSC, amb un 17%. Les tendències abstencionistes però són diferents: si el PSC ha vist mantenir i fins i tot reduir a la baixa el nombre d’abstencionistes, a IC el procés és invers, i ha passat de tenir un 7% d’abstencionistes diferencials el 1984, a un 31% el 1995, un creixement més que considerable. Pel que fa a CIU, el nombre d’abstencionistes ha crescut lentament fins arribar a l’11%. El PP, que mostra un comportament desigual segons els comicis, sembla que l’any 95 va saber mobilitzar el seu electorat i reduir la taxa d’abstencionisme al 9%. Per últim, ERC, és el partit que menor nombre d’abstencionistes diferencials va registrar.

Un aspecte que hem de destacar perquè ens aporta informació complementària, és una anàlisi estadística de regressió múltiple realitzat en l’estudi. Aquest anàlisi “aïlla” els factors, i ens indica quins d’aquests influeixen més sobre l’abstenció. Els “factors” que hi tenen influència directa són: “partits d’àmbit estatal”, seguit de “PSC” i “IC”. Amb menys força, el seguirien els factors “identificació nacional indiferent” i “identificació nacional més o només espanyola”. En canvi els factors que no aporten explicació al fenomen de l’abstenció, són els factors “espanyolistes d’esquerra”, i a distància, el factor “PP”.

És vers aquests dos elements, la naturalesa no exclusivament catalana i la manca d’atractiu polític de les ofertes del PSC i d’IC, que voldríem dirigir la nostra reflexió. Sobretot quan hem pogut observar que el factor “espanyolisme d’esquerres” no és un factor en si mateix explicatiu de l’abstenció. Així la conclusió que deduïm amb més nitidesa, és la que fa referència a la manca d’atractiu polític de les ofertes d’IC i del PSC. Creiem que és en aquesta manca d’atractiu i en la incapacitat de mobilització d’IC i del PSC vers al seu electorat, on hem de buscar les explicacions a l’abstencionisme diferencial. Sense menystenir, però sí considerant-lo com un factor secundari, el posicionament en “més” o únicament “espanyol” en l’eix nacional de part dels abstencionistes. Ens fa l’efecte que el gruix d’abstencionisme diferencial d’IC i el PSC és el resultat d’una manca de propostes creïbles i alternatives d’aquests dos partits respecte a col·lectius importants del seu electorat com: els joves i estudiants, els aturats i els ciutadans d’esquerra polititzats. És evident que la dissecció dels problemes ideològics, i fins i tot de partit , que afecten a aquestes dues formacions (IC i PSC) amaga de ben segur una complexitat de factors. Intentarem, però, assenyalar els que ens semblen més rellevants:

– pèrdua del perfil esquerrà d’aquestes formacions

– absència d’oposició real dels partits d’esquerra al Parlament, i per tant, manca d’alternativa als ulls dels electors

– el mite de la supremacia dels mass-media, com a via única per a la comunicació entre els partits d’esquerra i l’electorat.

Som conscients que el conflicte esquerra-dreta ha patit una transformació profunda, i s’expressa, també avui, de formes diferents. Però davant d’aquesta nova realitat, creiem que l’esquerra, al nostre país, resta desconcertada. I sembla que l’única conclusió a què han arribat sigui una fugida endavant. El PSC busca el vot de centre i IC intenta un nou discurs com l’ecosocialisme, que no creiem que sigui atractiu ni pels votants tradicionals de l’esquerra ni per als suposats nous joves “postmaterialistes” ( ja que en tot cas votaran propostes ecologistes nítides que no tinguin a veure amb el passat).

Sembla que els partits d’esquerra han oblidat la premisa essencial de qualsevol força política: recollir les necessitats de les capes o sectors socials que els sustenten i vehicular-les per oferir respostes.

I com diu en Vicenç Molina, així estem, en aporia2…

1. Font, J., Contreras, J. i Rico, G., (1998) L’abstenció a les eleccions al Parlament de Catalunya, Colecció Polítiques, Editorial Mediterrània, Fundació Jaume Bofill, Barcelona.

2. Aporia: mot grec que significa absència de camí

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0