Federalisme integral: la devolució del poder

Es tracta només de la infausta necessitat d’organitzar les relacions de poder al si de la comunitat…de moment!

Les condicions materials i espirituals en què, fins ara, s’ha anat desenvolupant l’evolució de l’espècie humana, no permeten encara realitzar el pas definitiu: l’autogovern de cadascú d’acord amb el primer dels drets humans d’abast social i polític, el dret a l’autodeterminació individual.

Quan la humanitat hagi arribat a un grau prou desenvolupat en el procés d’adquisició de les eines bàsiques que permeten l’exercici de l’autogovern no ens caldrà continuar parlant de com redistribuir millor –o menys pitjor…– cap relació de poder. Però, mentrestant, no tenim cap altra tasca urgent que treballar per l’extensió de la llum que ens ho permeti assolir algun dia. Treballar, doncs, per l’augment dels nostres nivells d’observació, consciència i crítica, fonaments de la llibertat.

…I el govern, i la sobirania?…

Han de raure en l’esfera de tots i de cadascun dels individus que, lliurement, decideixen viure plegats, efectuar el seu contracte social. I que no tenen altre remei, en comunitats tan nombroses com les del nostre món real, que delegar funcions per tal de garantir unes expectatives raonables de seguretat i d’absència d’abusos, per tal d’evitar la desprotecció dels més febles i d’impulsar els mecanismes que ajudin a l’obtenció de la felicitat per als membres de la comunitat.

I això, evidentment, serà sempre millor fer-ho evitant que aquells individus o institucions encarregats, per delegació, de l’acompliment d’aquestes tasques, acumulin massa atribucions, massa capacitat de gestió, és a dir, massa poder, que pugui pervertir l’arrel de la mateixa feina que els justifica.

El federalisme integral és un mètode per impedir els abusos de poder, a base de repartir-lo tant com sigui possible…

El tòpic que ha anat impregnant les velles paraules de lord Acton (el poder cor- romp i el poder absolut corromp absolutament ) no és debades. Com que no ho és, cal que, mentre n’hi hagi d’haver, de relacions entre persones situades en diferents plans de gestió d’afers públics, per tant, en diferents plans de relacions de poder, aquestes siguin el més properes als subjectes que reben les conseqüències directes. De manera que les persones afectades per l’exercici d’un determinat nivell de poder puguin, a cada oportunitat, opinar, criticar, debatre o rebatre allò que des de la gestió pública se’ls proposa i opinar, criticar, debatre o rebatre sobre aquells que protagonitzen cada cas parcial d’exercici de la gestió pública.

El nivell de gestió més proper al ciutadà és el local. La comunitat-base, el poble, la ciutat, el barri o el districte en les grans conurbacions, ha d’erigir-se en la peça clau de l’organització de la gestió dels afers comunitaris. Tot allò que puguin fer les ciutats no han de fer-ho altres àmbits de significació territorial, històrica, ètnica, cultural o política. Es tracta d’aplicar els principis de la teoria general de sistemes a l’estructuració del funcionament de les comunitats humanes. El federalisme integral, en tots els racons de la vida social, ens permet de desconcentrar i portar les decisions a l’abast dels seus receptors més immediats. En un món tan ple de xarxes informatitzades, on és possible comunicar-se a temps real entre territoris i persones geogràficament molt allunyats, podríem començar a suprimir certs àmbits intermedis de gestió que no es caracteritzen per res més que per la seva ineficàcia i burocratització, i atribuir les seves capacitats a la comunitat local. I retornar-li a aquesta els poders que han anat a parar a d’altres mans més “sacralitzades” per la tradició o el costum d’interpretació dels usos del dret polític. A l’Europa actual, per exemple, potser n’hi hauria prou amb un increment notori del poder local per compensar els dèficits que la vida social provoca i que, sovint, no són atesos prou bé ni per l’Estat ni per comunitats territorials d’abast mitjà. L’alcalde ha de “manar” molt més, comprometent-se a gestionar al servei dels ciutadans, mentre que els aparells estatals envellits poden començar a pensar en la jubilació.

Una Europa federal construïda sobre una xarxa de municipalitats fortes pot ser molt més democràtica, solidària i eficaç, a més de molt més barata per als ciutadans i per a les necessitats solidàries de la resta del món. Només caldria, això sí, com sempre, encarregar la gestió a individus de mentalitat progressista i humanista, partidaris del dret a la felicitat dels seus conciutadans, en nom dels quals se’ls hauria “retornat” el poder. Una esquerra progressista i federalista, una esquerra “de la ciutat”, contra la inèrcia funcionarial o fonamentalista dels estats-dinosaure o dels nacionalismes essencialistes. També, com una alternativa a un marc supranacional sense ànima, gairebé sense més alè que el seu entramat financer.

Els altres àmbits d’interacció dels individus en societat –el treball, la cultura, les relacions econòmiques, la comunicació– han d’organitzar-se també en un model integralment federal. La desconcentració de les relacions de poder i el retorn d’aquest al seu legítim dipositari, el ciutadà, han d’afectar totes les institucions capaces d’acumular mecanismes d’adquisició de privilegis o de capacitats –informació, béns materials, diners, sistemes de defensa– i que podrien utilitzar-los contra els interessos de la comunitat. Per això, les institucions culturals i econòmiques, els aparells dels serveis de defensa i seguretat, les grans empreses, han de ser “intervingudes” per l’àmbit de gestió que ha recuperat el poder, la comunitat local. El federalisme integral implica un fre a les lleis del capitalisme salvatge mitjançant la intervenció fiscal, reguladora, de vegades “planificadora”, procedent del que fins ara era un nivell de poder mínim i que, connectat amb la resta dels poders locals europeus, pot exercir una funció de correcció de les desigualtats i d’afavoriment de la igualtat d’oportunitats amb molt més coneixement de causa que els poders d’abast geogràfic més gran, dotats d’instruments de fiscalització i de control molt més allunyats i menys capaços d’intervenir en el dia a dia de la gestió social i econòmica. De la ciutat hauria de sorgir un nou model jurídic de control institucional, de caire local, format per representants de tots els sectors de la vida civil i federat amb els seus equivalents de la resta de ciutats amb interessos i anhels comuns i projectes compartits. Una xarxa d’institucions ciutadanes europees, per exemple, podria esdevenir un bon sistema per lluitar contra l’especulació del sòl i afavorir el dret a l’habitatge, per organitzar el repartiment del treball, impulsar el tercer sector, garantir la seguretat pública i ampliar l’horitzó de les llibertats. Per combatre l’exclusió, impulsant la creació –necessàriament local– dels nous jaciments d’ocupació que permetrien vertebrar dins el mercat laboral les necessitats bàsiques encara desateses d’una bona part de la població.

El que cal és la voluntat de fer-ho, és clar. I aquesta voluntat interventora, que garanteixi fins i tot la “democràcia industrial” –avui hauríem de dir-ne la “democràcia dels serveis”– mitjançant la participació dels sectors afectats en la gestió econòmica –treballadors, empresaris, usuaris, responsables del medi ambient i de la comunitat– només pot venir de l’esquerra. I, dissortadament, potser no de tota…

Ens cal, doncs, una esquerra humanista, progressista, interventora i integralment federalista. Una esquerra convençuda que el subjecte de tots els drets és l’individu, que els drets humans són personals i que, per aquest motiu, cal defensar, per damunt de tot, el principi del dret a l’autodeterminació de l’individu, de què se’n desprèn el necessari complement de la “devolució” als individus del seu dret a gestionar el marc de la vida pública que els afecta de ple. I aquest dret no en nega l’existència d’altres, com el de l’autodeterminació de comunitats dotades de prou consciència de la seva pròpia entitat i de prou voluntat política, per exemple, però sí els fa dependre del primer: les comunitats són l’àmbit on es porta a terme la vida en societat per part dels individus que decideixen formar-hi part, no són pas entitats abstractes i atemporals, ahistòriques, situades per damunt dels drets a l’autodeterminació individual de les persones que hi viuen. I aquestes, en tot cas, hauran de triar quin és l’àmbit on l’exercici de la delegació de la gestió dels afers públics els pugui oferir més garanties d’eficàcia, d’equitat i de respecte a la llibertat i a la justícia. Com la primera esquerra federalista, el federalisme integral pensa que aquest àmbit és el més proper, el local.

En això, no cal fer tampoc massa esforç per sentir-nos còmodes amb el precedent del republicanisme federalista de Pi i Margall: l’autogovern sorgirà d’un “pacte” federal, lliure, igual i sinal·lagmàtic (és a dir, que genera el mateix tipus d’obligacions per a totes les parts contractants, amb la idea d’impedir tensions territorials desequilibradores o pretensions hegemonistes ).

Amb la devolució dels poders a l’escala local, començaríem a poder plasmar el vell somni proudhonià: la comuna local, i no l’estat o el mercat, com a marc immediat de la vida social i com a garant del respecte a la llibertat i al dret a la felicitat de les persones que són veïnes.

La xarxa de comunes europees com a embrió de la federació universal de comunes lliures. És a dir, el federalisme integral com a mètode. L’esquerra “de les ciutats” com a eina de construcció de l’entorn social i econòmic d’equitat, igualtat d’oportunitats i justícia social, que no vol dir res més –ni menys– que una formulació de socialisme democràtic humanista com a eix equilibrador de la praxi política. La llibertat i la felicitat de les persones com a finalitat.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0