Polítiques laiques

Les Constitucions modernes consagren el principi d’aconfessionalitat de l’Estat en contra dels models del passat -encara vigents a molts indrets- en els quals l’Estat s’identificava amb una determinada religió, confonent l’espai públic, amb el social i el privat. Un bon exemple el trobem en els Principios Fundamentales del Movimiento Nacional que regulaven aquesta qüestió afirmant que “España es una monarquia tradicional, católica, social y representativa” que “considera como timbre de honor el acatamiento a la Ley de Dios, según la doctrina de la Santa Iglesia Católica, Apostólica y Romana, única verdadera y fe inseparable de la conciencia nacional que inspira su legislación”. La Constitució espanyola de 1978 trencava amb aquest model de confessionalitat catòlica de l’Estat, afirmant que “Cap confessió tindrà caràcter estatal”, i donava així entrada a la separació entre Estat i religió pròpia de concepcions ultamuntanes.

Però aquesta aconfessionalitat de l’Espanya proclamada per la Constitució, amagava la voluntat política de preservar la influència de què gaudia l’Església catòlica des de la guerra civil en la societat espanyola. Així, la mateixa Constitució afirma que “Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola, i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l’Església catòlica i les altres confessions”. Els pares de la Constitució, al mateix temps que rebutjaven un model aconfessional per a l’Estat espanyol, rebutjaven també un model de laïcisme pur com el francès. Els constituents entenien que l’aconfessionalitat de l’Estat no implicava la total indiferència estatal pel fet religiós; ja que aquest fet religiós, en tant que fenomen privat i fenomen social no podia ésser ignorat des de l’Estat, que no podia tancar els ulls davant un espai, tan important a la vida de moltes persones, com és la creença en elements transcendents i l’ extreure d’aquestes creences elements que condicionen i afecten l’organització de la vida comunitària. L’Estat pensava que tenia el deure de facilitar el recolzament necessari a les confessions religioses perquè aquestes poguessin desenvolupar adequadament les seves finalitats.

Possiblement és preferible un model laic pur, on l’Estat consideri que el fet religiós forma part de la consciència privada i individual dels ciutadans, i que per tant no té perquè interferir-hi. Però, des de l’escrupolós respecte a la llibertat de creences, no hi ha res a dir d’un model de relacions Estat/confessions com el dissenyat per la Constitució de 1978. Però, feia falta fer una esmena tan clara, que donés prioritat a l’Església catòlica? La Constitució no diu que mantindrà relacions amb les confessions religioses, diu que tindrà relacions “amb l’Església catòlica i les altres confessions”. Per què?

Alguns constitucionalistes parlen del fet que s’ha configurat un model de confessionalitat sociològica de l’Estat espanyol. Això, com a mínim, ens planteja el dubte de si es tindrà que canviar la Constitució si es demostra que l’Església catòlica no és la confessió majoritària entre els espanyols. Però encara hi ha més: abans d’entrar en vigor la Constitució es va negociar un tractat internacional entre Espanya i la Santa Seu en què s’establien unes condicions impròpies per a un Estat aconfessional i democràtic, a les quals Espanya quedava obligada sense preveure la possibilitat de denúncia. Es tracta del Concordat amb la Santa Seu. Aquest entre d’altres imposa, en el terreny econòmic, educatiu, militar…, obligacions que trenquen amb la llibertat de consciència.

La distinció necessària entre l’autoritat civil i la religiosa (que és autoritat privada tan sols per a alguns, i no per a tots el ciutadans) és sovint oblidada. Batlles i regidors com a representants escollits pels ciutadans participen en celebracions religioses i donen a aquestes una oficialitat del tot criticable des del conjunt de la ciutadania. Encara que la totalitat de veïns d’un municipi pertanyi a la mateixa confessió religiosa, les autoritats civils tenen el deure d’actuar seguint el principi de neutralitat en les seves activitats públiques. Durant les Festes de la Mercè d’aquest any, l’alcalde de Barcelona, seguit d’un bon nombre de regidores i regidors que es disputaven el lloc més proper a l’alcalde, participà en una celebració religiosa on l’arquebisbe va aprofitar el sermó -sense possibilitat de resposta per part de l’alcalde- per criticar les decisions polítiques democràticament assumides i renyar les autoritats civils per fer més cas de les urnes que de l’Església. Tot entre somriures hipòcrites i silencis vergonyosos. Potser els ciutadans que no són catòlics no compten a Barcelona?… L’escena es repeteix any rera any.

La confusió entre autoritats públiques i religioses arriba a les màximes cotes en la vida militar, on sovint els actes, els himnes, els locals i les activitats estan presidits per elements religiosos dels que prometen: “besar la cruz aquella que forma junto con la enseña de la patria el arma con que habrán de defenderla”.

A més cada mes de juny, al presentar la declaració de la renda se’ns obliga a fer un acte contrari a les normes més bàsiques, al nucli dur, de la llibertat de consciència: se’ns obliga a declarar sobre les nostres creences i al mateix temps a finançar l’Església catòlica. Tots els ciutadans espanyols financen l’Església, independentment de les seves creences, de forma directa i indirecta. Directament, via pressupostos generals de l’Estat. Els pressupostos estableixen una quantitat “a cuenta” per a l’Església, que mai és revisada i contrastada amb la recaptació real de l’Església via Impost de la Renda de les Persones Físiques. I indirectament, ja que l’Església està exempta de la majoria d’impostos: no paga IRPF, no paga IVA, no paga contribucions urbanes pels seus edificis (ja siguin residències, oficines, edificis de culte,…), no paga impostos reals ni sobre el patrimoni, i està totalment exempta de l’impost de successions i donacions… A més té espais gratuïts (que paguem entre tots) a les televisions i a les ràdios públiques, i rep moltes subvencions per les seves activitats (juvenils, corals, de lleure, publicacions, artístiques, de beneficència,…) sense un veritable control públic de les mateixes.

Els avantatges i privilegis de què gaudeix l’Església catòlica en el terreny educatiu van ja ésser exposats en un article anterior (Espai de Llibertat Núm. 8) on vèiem com es complicava la vida i l’educació dels nois i de les noies els pares dels quals han decidit que no rebin una educació catòlica… Ara, el centrat govern popular ha fet encara més grans els desavantatges. Al subvencionar col·legis dels sectors més conservadors de l’Església permeten que amb diners públics es faci una educació basada en la segregació racial.

Tot junt, ens mostra com encara estem lluny d’un Estat laic, on el respecte escrupolós i radical per a totes les creences sigui l’expressió d’una societat d’homes i dones lliures, sense pors ni tuteles.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0