La democràcia segrestada

La publicació il·legal i amb total immunitat judicial de la foto de Felipe González on declarava pel cas GAL o la clausura del diari Egin i de l’emissora de ràdio associada a aquest l’estiu passat posen en evidència la força de l’Estat, més enllà del respecte per l’estat de dret que tant prediquen els actuals membres del govern central.

La llibertat de premsa és un dret amb una protecció especial dins del dret fonamental de la llibertat d’expressió. Tanmateix, l’article 576è del Codi Penal deixa clar que el subjecte actiu d’un delicte terrorista ha de ser una persona i no pas una activitat industrial o empresarial.

Les activitats empresarials són regulades per la Llei d’activitats classificades i una empresa només es pot clausurar amb mesures cautelars a l’empara d’una llei sectorial (per exemple, la Llei de residus preveu tancar durant un període de temps per a una infracció determinada). En cap cas es pot tancar perquè hi hagi un procés penal contra els seus directius o algun dels seus empleats.

Un cas de delicte comparable a de l’Egin en què s’utilitzà un mitjà de comunicació fou perpetrat per directius de La Vanguardia que foren condemnats per sentencia ferma. En aquest cas com en el de l’Egin, l’empresa, el diari, era el vehicle del delicte (l’estafa es produïa de forma reiterada i només es podia cometre perquè existia el diari) i, òbviament, no es va tancar.

Ens trobem, doncs, davant d’un precedent que posa en dubte l’existència d’un estat de dret en el Regne d’Espanya. La protesta pública ha estat mínima. Encara que sigui testimonial, Espai de Llibertat no ha volgut deixar-ho passar per alt. Per això publiquem el manifest que va elaborar el Grup d’Aprofundiment Democràtic de la Mesa Cívica de Catalunya.

Per la llibertat d’expressió i el dret a la informació
Grup d’aprofundiment democràtic de la Mesa Cívica de Catalunya

No a la clausura dels mitjans de comunicació

Quan els nazis es van emportar els comunistes no vaig dir res perquè no era comunista.

Quan van empresonar els socialdemòcrates no vaig dir res perquè no era socialdemòcrata.

Quan es van emportar els catòlics no vaig protestar perquè no era catòlic.

Quan van venir a buscar-me ja no hi havia ningú que pogués protestar.

 

Bertolt Brecht – Martin Niemöller

El 15 de juliol de 1998 el jutge Garzón va ordenar el tancament del diari Egin i de l’emissora de ràdio Egin Irratia. Era el primer cop, des de la dictadura del general Franco que en l’Estat espanyol es clausurava un mitjà de comunicació. Però malgrat la gravetat d’aquesta actuació repressora dels poders de l’Estat contra el funcionament de la democràcia, públicament gairebé no hi ha hagut cap reacció -excepte la dels afectats directament-, ni els partits, ni els sindicats, ni els mitjans de comunicació… han alçat la veu. Això és encara més greu que la mateixa actuació de l’Estat, al posar en evidència l’absència d’esperit democràtic dels que, en la nostra societat, constitueixen, en teoria, els puntals de la democràcia i, per tant, haurien de ser els primers a defensar-la.

Encara que hauria de ser innecessari per obvi, donada la permanent manipulació i tergiversació a què ens sotmeten els mitjans de propaganda al servei del poder, els mal anomenats mitjans de comunicació, no és sobrer recordar que la democràcia és la forma de govern en què els ciutadans/nes decideixen sobre els assumptes col·lectius, sobre les institucions i les lleis de què es doten, així com sobre la seva modificació o transformació quan ho consideren pertinent. El funcionament d’aquesta forma de govern comporta una sèrie d’exigències bàsiques i imprescindibles, entre les quals hi ha la llibertat d’expressió i el dret a la informació de tots els ciutadans/nes.

Des del primer moment, polítics, jutges i periodistes han prodigat justificacions per intentar convèncer-nos de la legalitat de la clausura d’Egin i Egin Irratia, que el que es perseguia no eren les idees expressades en aquests mitjans de comunicació, sinó les activitats il·lícites dels administradors de l’empresa editora -la seva col·laboració amb ETA-. Tanta urgència i l’allau de justificacions són per si mateixes sospitoses, indiquen que alguna cosa no és clara o potser ho és massa. Per justificar el tancament, Garzón es remet a l’article 129 del Codi Penal que preveu el tancament provisional d’una empresa en cas d’activitat delictiva dels seus gestors (mesura que no se sol aplicar. És que es va tancar el banc de Mario Conde per les seves activitats delictives? No, malgrat que per tal d’evitar-ho, tots els contribuents vam haver de pagar sense que ningú ens consultés). Però Egin no és només una empresa, és un mitjà de comunicació i en la Constitució s’estableix com a dret fonamental la lliure difusió d’idees, no preveient en cap cas la possibilitat de clausurar un diari.

Per altra banda, la decisió que ha portat al tancament d’Egin i d’Egin Irratia no ha tingut en compte per a res els perjudicis que s’han causat als treballadors d’aquests mitjans i a les seves famílies ni la forma de mitigar-los, la qual cosa unida a l’actuació posterior que ha tingut la Seguretat Social amb els treballadors, es correspon més a una actuació dirigida a l’eliminació total de l’enemic (que inclou els treballadors i ciutadans que no han comès cap delicte) que a una actuació judicial dirigida a la identificació i càstig de qui hagi comès un delicte.

Se’ns ha presentat el tancament d’Egin com a conseqüència de l’actuació legal d’un poder judicial “independent”. Però ens assabentem públicament de l’actuació de Garzón per mitjà d’un responsable del govern, el ministre de l’Interior, i, al cap de pocs dies va ser Aznar, el mateix president del Govern, qui va comentar en to perdonavides “pensaven que no ens atreviríem”. Tot plegat permet, com a mínim, tenir dubtes seriosos i raonables sobre la tan proclamada independència del poder judicial i sobre qui i per què es va decidir en realitat el tancament.

Del que no hi ha dubte és que amb el tancament d’Egin -el tercer diari del País Basc per nombre d’exemplars venuts- i d’Egin Irratia s’ha privat de la llibertat d’expressió a una part important de ciutadans bascos, i a un nombre encara més gran de ciutadans del seu dret a la informació -moltes informacions i opinions apareixien exclusivament en aquest mitjà. Si existeixen suficients indicis de què algun administrador d’Egin ha comès activitats delictives que se’l jutgi per verificar-ho, però el que no es pot fer en cap cas és mutilar la llibertat d’expressió i el dret a la informació dels ciutadans. Són drets que o bé existeixen plenament o no existeixen. I en el cas de què el jutge Garzón hagi actuat d’acord amb la legalitat vigent, no queda altra alternativa, des del punt de vista democràtic, que la de canviar la legalitat per adequar-la a la legitimitat democràtica.

Abans d’acabar volem referir-nos també a la perillosa conseqüència que, de cara al futur, implica la clausura d’aquests dos mitjans de comunicació, i és la del precedent que s’estableix. En mutilar la llibertat d’expressió i el dret a la informació s’ha obert un camí cap a futures mutilacions, els límits de les quals, encara que ara es pretengui negar-ho, són indefinits, tendint sempre a variar i a ampliar-se, com ho demostren nombroses experiències.

Per tot plegat, i sense que signifiqui cap posicionament sobre els plantejaments que defensen aquests mitjans de comunicació clausurats, com a ciutadans i en defensa de la democràcia, exigim l’obertura immediata d’Egin i Egin Irratia, el pagament als treballadors d’aquests mitjans de la corresponent indemnització pels perjudicis que el tancament els ha ocasionat i l’aclariment de les responsabilitats en què hagin pogut incórrer els responsables del tancament.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0