Els fonaments de l’animació sociocultural

L’animació sociocultural (ASC) a França és hereva dels diferents corrents associatius del país -del moviment laic i popular així com de les associacions catòliques- i de les seves creacions tant institucionals com ideològiques. Varis són, però, els elements que afavoreixen la seva aparició els anys seixanta. D’una banda, l’Educació Popular, és a dir, el moviment organitzat que va acompanyar l’acció de la República instaurant l’escola laica i obligatòria, no pot respondre als problemes del fort creixement urbà que es dóna en aquells anys. L’ASC comença en els nous equipaments esportius i culturals (sobretot en els casals de joves) de les zones noves, en els barris perifèrics de les grans ciutats on s’instal·len milers de joves matrimonis carregats de fills i on no hi ha associacions de cap tipus.

D’altra banda, la fascinació que provoca l’èxit americà a França dóna lloc a un canvi en les empreses que repercutirà en la societat de manera decisiva. Seguint el model americà, va penetrant la idea que la relació jeràrquica ha de ser menys formal, menys autoritària i que la iniciativa i la participació dels treballadors són també molt importants. Aquest pensament contribueix a recolzar la idea de l’ASC: per conduir les poblacions passives cap al progrés, cap al creixement, més val que ho facin els animadors que aporten dinamisme que no els caps autoritaris.

Però, sens dubte, el naixement de l’ASC correspon al gaullisme, al seu aspecte de consens i al seu moment de desqualificació dels partits polítics: la idea de FRANÇA està per damunt de tot i transcendeix les divisions entre els francesos. Com que els moviments d’Educació Popular no s’identifiquen amb el gaullisme, el poder deixa de banda les associacions i s’identifica amb l’ASC. Fins i tot, en aquesta època, s’arriba a dir que el president de la República és l’animador del país.

Trets distintius de l’animació sociocultural

L’Educació Popular lluita contra la ignorància, promou el desenvolupament del saber i la continuïtat amb la filosofia de les llums. En canvi, la finalitat de l’ASC és afavorir les relacions i la dinàmica social contra la passivitat. El seu objectiu és més la comunicació que la cultura..

Les activitats que es proposen des de l’ASC ja no s’adrecen al poble o a la classe obrera sinó a simples participants. Per tant, desapareix progressivament la referència al poble -concepte massa marcat per la ideologia política d’esquerres i objectiu de l’Educació Popular- i sorgeix la referència neutra al públic. Tal com hem esmentat, darrera la ideologia moderna de l’animació sociocultural hi ha la voluntat d’una visió consensuada de la societat (la que genera el gaullisme) en la qual no haurien de destacar ni les diferències ni els conflictes. En aquest sentit, l’ASC com a ideologia intenta donar la volta a les relacions d’autoritat i desqualifica la política.

Amb l’ASC s’inventa el professional i, ràpidament, s’institucionalitzen les formacions i els diplomes. L’Educació Popular era competència de les associacions i, per tant, dels militants o alliberats. Les qualitats dels educadors com ara la convicció, l’energia i la dedicació són criticades per l’ASC que propicia les aptituds a relacionar-se amb els altres, la capacitat d’animar, de dinamitzar, etc.

Cap als anys 70, les associacions franceses reclamen el seu paper en l’ASC. Reivindiquen la politització de l’ASC tot incorporant en el discurs teòric el concepte de democràcia cultural. La democràcia cultural implica la participació activa dels ciutadans en la presa de decisions i es contraposa al model paternalista que s’havia desenvolupat de democratització de la cultura, més lligat a la difusió cultural i a una concepció patrimonial de la cultura. És també en aquesta època quan el Consell d’Europa, a través del Consell de la Cooperació Cultural, incorpora l’ASC en el seus treballs de recerca que duren fins el 1977. Els informes del Consell de la Cooperació Cultural sobre l’ASC i la democràcia cultural són considerats massa radicals i el projecte Animació es dilueix en el projecte sobre la qualitat de vida anomenat Polítiques de desenvolupament cultural a les ciutats.

L’ASC a Catalunya

La ideologia inicial i paternalista de l’ASC, és a dir la voluntat d’aconseguir una visió consensuada de la societat, és el que atrau els primers responsables i experts en polítiques de joventut que visiten França a la recerca d’idees i projectes per dur a terme en la nostra democràcia acabada d’estrenar. Cal recordar que l’etapa de la transició es caracteritza pel lema “entre tots ho farem tot”, tot un exemple de la necessitat de consens. La neutralitat de l’ASC ajuda a què s’introdueixi amb èxit. D’altra banda, el franquisme ha condemnat a l’oblit els referents històrics de l’esquerra. Els nous responsables democràtics no tenen referents i troben en l’ASC un leit-motiv per actuar: cal animar i dinamitzar la societat. Mentre que a França, les associacions acaben dominant i sobretot polititzant l’ASC, al nostre país, el desenvolupament de l’ASC apareix conduït pels ajuntaments, quasi exclusivament en els casals de joves, i totalment desvinculada de les associacions. Per això, la nostra ASC es dota d’una nova terminologia o vocabulari específic: els usuaris (i no els socis o militants), els grups estables (i no les associacions), la comissió gestora (i no la junta directiva). El tipus d’organització propiciat, doncs, pels ajuntaments afavoreix l’aparició de multitud d’entitats gestores amb l’única finalitat de gestionar els equipaments municipals.

Es creen instituts de formació municipals i la Generalitat, durant un temps, reconeix la titulació d’animador sociocultural, com ho fa amb la formació de directors i monitors en el lleure. L’INEM fa cursos d’ASC dins els programes de formació ocupacional. Fins i tot les universitats inclouen la titulació d’animador sociocultural com a diplomatura. Quin balanç podem fer actualment de l’ASC? Doncs, de les formacions ningú se’n recorda. Han desaparegut les entitats gestores així com la majoria d’equipaments (per l’estat precari en què es trobaven, perquè els ajuntaments els han destinat a altres serveis municipals, etc.), i molts dels animadors són funcionaris.

El que és evident és que l’ASC es va emportar una part molt important dels recursos dels ajuntaments destinats a les polítiques municipals de joventut, i avui no en queda pràcticament res.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0