Marc-Aureli Vila, advocat

Marc-Aureli Vila és fill de Pau Vila, el pedagog i geògraf que inicià els seus coneixements a les classes dominicals de l’Escola Moderna. Marc-Aureli és un vell lliutador republicà que ens aporta algunes pinzellades de la seva experiència i la seva vida.

– On vas néixer?


– Vaig néixer a Gràcia, jo sempre ho dic, que sóc gracienc, i si els de Grècia es diuen grecs, per què els de Gràcia no ens hem de dir gracs? Vaig néixer l’any 1908, el 17 de gener, però els papers diuen el 20 de gener. El pare no em va inscriure en el temps legal i per evitar la multa de 5 pessetes -era el jornal de 2 o 3 dies- va dir que havia nascut el 20. La mare i el pare eren teixidors. La mare era ordidora, però el pare va veure que el que faltaven eren mestres. Tot l’Estat espanyol era una desgràcia perquè les escoles públiques eren lamentables i les que tenien una mica de cara i ulls eren religioses en el sentit carca, tancades i completament dogmàtiques.

– El teu pare va conèixer en Ferrer i Guàrdia?


– El pare va heretar del seu pare, en Pere Vila, l’ascendència anarquista, que tenia La Revista Blanca, la seva mare era analfabeta. En Pau Vila i en Ferrer i Guàrdia eren dos temperaments completament oposats, tots dos amb un mòbil d’interès semblant: l’educació. El pare va estar un any donant classes a l’Escola Moderna. En Ferrer i Guàrdia era un senyor molt presumit i bastant mujeriego, que diuen els castellans; acceptant que el judici contra ell, després de la Setmana Tràgica, fou un crim il·legal i monstruós, ell no hi tenia res a veure.

– El teu pare també va fundar una escola.


– El meu pare es va enamorar d’Horaci sense saber llengües clàssiques, i per això va crear l’escola Horaciana. Horaci era un revolucionari del pensament de la seva època. Jo valoro molt el pare perquè va haver de lluitar molt degut a la seva baixa formació. L’escola tenia molts problemes econòmics però Pau Vila tenia molt d’esperit i anhel. Va treballar al costat de Manuel Ainaud, que era un home amb un gran sentit d’organització, i un artista. I també es va posar en contacte amb en Joan Maragall -un burgès per herència- ben situat, parlava molt clar i posava els seus diners, la seva formació i la seva intel·ligència al servei del seu poble. Tenia un sentit poètic meravellós, ho posava tot a favor de la raó. Maragall era cristià, però no acceptava el comportament de molts homes d’església. Per això després de la Setmana Tràgica va escriure “L’església cremada” dient “no les han cremades aquests, sou vosaltres que les heu cremades”. Parlant d’en Ferrer i Guàrdia, va fer aquell article colpidor, “La ciutat del perdó”, demanant l’indult.

– Però li van prohibir la publicació de l’article.


– Sí, sí, en Prat de la Riba. Total, que el pare està en aquest ambient i li encomanen la direcció del Col·legi El Mont d’Or, a les Tres Torres. Aquesta escola els burgesos, entre ells Joan Maragall, la volien fer moderna i pels menuts volien el sistema Montessori. Jo hi vaig anar, i això ha fet que amb els Maragall sempre tinguéssim amistat, i amb en Jordi anéssim junts a la Universitat, i amb l’Ernest, l’escultor, vàrem estar a Veneçuela. El pare va estar un temps al Món d’Or i va obtenir una beca per anar a Ginebra on hi havia l’Institut Jean-Jacques Rousseau. Tingué professors com en Claparede, a qui vaig conèixer, i en Bové. El pare es va posar en contacte a Suïssa amb un món educatiu molt ben organitzat i amb notables valors de tipus pedagògic. El pare deia que ell era autodidacte, però no era del tot veritat. Aleshores arriba el moment en què el conviden a anar a Colòmbia perquè hi havia una institució docent de burgesos liberals, amb el bon sentit de la paraula, és a dir oberts, de l’època, que estaven de punta amb els conservadors. El pare embarcà la família cap a Colòmbia.

– Quin any va ser?


– Això va ser cap a l’any 1914 o 1915. A Colòmbia, troba un ambient propici i es dedica a reestructurar el Gimnasio Moderno de Bogotà, que encara existeix. La part d’internat, i dels aspectes domèstics la porta la meva mare. En Pau Vila troba allí mestres catalans, una que coneix el mètode Montessori, la Flora González, que havia estat alumna seva, i un mestre de l’escola d’en Bardina, que era en Miquel Fornaguera, que és l’home que em va formar més. La base d’aquests estudis, la primària, era posar el nen en contacte amb la realitat de la vida.

– Al tornar, Pau Vila va treballar a l’Escola del Treball.


– L’Escola del Treball va ser un exemple magnífic perquè els xicots adolescents no només perfeccionaven l’ofici, en el sentit pràctic, sinó que també rebien classes de matemàtiques, geometria, àlgebra, idiomes, i a més ensenyament humanístic: història, geografia, etc. En Prat de la Riba tenia una idea clara i va posar de director en Rafael de Campalans, socialista. En aquell temps ningú sabia que era el socialisme. Campalans era un home de formació científica, enginyer, molt senyor, molt simpàtic, solter. El meu pare que era de formació anarquista va ser-ne secretari general. També hi havia els Estudis Normals en els quals vaig ingressar després de cursar la Secció Preparatòria. Hi teníem un professor de psicologia flamenc, que havia hagut de marxar de Bèlgica, després de la Primera Guerra, per motius polítics. Era durant la dictadura d’en Primo de Rivera i el President de la Diputació que era el Baró de Viver va fer unes declaracions contra aquest professor, que era un home que va morir sent professor a la Sorbona, amb tota la categoria. Els altres professors de les diferents branques de l’escola industrial, uns 200, van fer un escrit defensant-lo. I llavors els van destituir. I els joves vam fer un manifest i ens van clavar un consell de guerra, però l’auditor, que tenia sentit comú, quan va veure l’edat que teníem va riure i el va sobreseure. Tots ens consideràvem herois.
El meu pare es va haver d’espavilar, i amb en Campalans i d’altres van dirigir l’Ateneu Politècnic, que era de tendència socialista. En canvi l’Ateneu Enciclopèdic Popular era de procedència anarquista, hi havia entre altres figures en Josep Maria de Sucre.
El pare era contrari a l’ensenyament oficial, però jo el vaig mirar de convèncer, i vaig fer el batxillerat lliure, que eren 7 anys. Mentrestant feia classes en unes escoles de la Sagrada Família, i vaig fer de professor auxiliar a l’Escola Blanquerna d’en Galí. Vaig acabar el batxillerat i vaig començar la carrera de Dret, també lliure. Anava a algunes classes, que convenia que hi traguessis el nas, per exemple a Dret Canònic, que era reconsagrat, no per ser canònic, sinó pel catedràtic. Al mateix temps vaig fer de periodista de La Nau, i em vaig enamorar de la meva senyora, ara portem 67 anys de matrimoni, i tan enamorats i tan bé com sempre.

– Políticament estaves compromès?


– Jo m’havia fet als 16 o 17 anys d’Estat Català, d’en Macià. Vaig estar implicat en els fets de Prat de Molló. No allà sinó aquí a Barcelona, amb els grups que manava el Dr. Aiguadé, que era metge i va ser alcalde de la ciutat. Quan l’any 1931 van fer la Conferència d’esquerres, jo representava una facció d’estudiants i vaig ser d’Estat Català, de la gent d’en Macià. Després em vaig fer molt amic del president Companys, i l’any 70 vaig publicar a Caracas un estudi sobre la seva sentència de mort. Vaig rebre la sentència de sotamà, en van treure còpia clandestinament a la Capitania General i me la van enviar a Caracas perquè jo fes un dictamen jurídic. En aquella Conferència d’esquerres jo vaig firmar l’acta. Sóc l’únic que queda viu de tot aquell seguit de gent. He estat sempre d’Esquerra (ERC), perquè Estat Català era el que era per en Macià.

– Jo tinc entès que en un Congrés d’Esquerra, es va discutir bastant sobre si les dones havien de votar o no?


– Sí, es va aprovar al cent per cent, això ho explica molt bé la Dolors Isern en Esquerra Republicana de Catalunya. Però teníem gent nostra que rondinava. Molta gent esquerrana eren contraris al vot de la dona, perquè deien que els capellans les manaven. Llavors va venir a Barcelona un gran jurista castellà, en Angel Osorio Gallardo, i va fer una conferència en què es parlava del dret del vot de la dona. El teatre era ple, i en un moment donat va dir: “En España la mujer no está preparada para votar”, i tothom es va posar a aplaudir, i després d’un moment de silenci va continuar “y los hombres tampoco”. Sortíem de la dictadura d’en Primo de Rivera de 8 anys de durada, la gent no havia agafat el sentit polític de ciutadania. Després, durant la guerra, es va demostrar com les dones tenien molt esperit, i col·laboraven, i lluitaven i morien, i de tots els colors. Jo això ho he dit sempre, el més trist no és que les dones no tinguessin el vot, el trist és que hi havia homes que no s’adonaven el que era el moment de votar.

– Vas treballar a la Generalitat?


– Vaig entrar a treballar a la Generalitat, primer en el Consell de Cultura, que em va fer molt bé perquè hi havia gent de molta categoria. Recordo que un dia el conseller, en Gassol, em va dir: “mira, germà (a tothom deia germà) has de venir de secretari polític”, perquè tenia en Marcel Font, el poeta, que quan hi anaven els nostres esquerranots, i li parlaven de problemes, ell deia “heu de fer uns concerts,…”, i la nostra gent no ho entenia.

– I va venir la guerra…


– Si, els primers temps vam treballar per encarrilar els aconteixements. Jo us diré una cosa que he repetit sempre, s’ha volgut assenyalar que les coses que van passar es podien haver evitat, però no es podia. Els militars sublevats es van deixar les portes de les casernes obertes amb l’armament tirat per terra; i les forces més o menys organitzades, guàrdia civil, guàrdia d’assalt, carrabiners, els vam haver d’enviar cap al front per parar els que avançaven, mentre es preparaven les columnes de la CNT, UGT, ERC, etc., per anar a la guerra. Si n’eren de dolents els militars enemics donat que vam poder aguantar 3 anys, sense tenir ni idea de logística militar ni estar preparats! El mes de novembre em vaig presentar voluntari, vaig anar d’oficial, era advocat i sabia geografia i de mapes i em van enviar cap al Pirineu. D’allà vaig passar després a una brigada Vasco-pirenaica, i després a la Batalla de l’Ebre, en una divisió, i al final la retirada. Quan la gent diu que la retirada va ser desordenada menteix. Jo no he vist disciplina millor que la d’aquella gent, durant 3 mesos van anar retrocedint des de l’Ebre fins a la frontera. Al camp de concentració a França, ens van barrejar a soldats i oficials, amb la mala idea que els soldats es venjarien dels oficials, i puc dir que s’ajudaven mútuament. Jo vaig fugir del camp de concentració, no us penseu que fent d’heroi, no, em vaig fer passar per metge.

– I la família?


– Teníem dos fills, la meva dona es va quedar a Barcelona, a casa dels seus pares, mentre jo seguia tota l’odissea. Al cap d’un any i mig la vaig poder treure de l’Espanya franquista i fer que es reunís amb mi a Colòmbia. Vaig tornar a Colòmbia perquè llavors les ambaixades i els consolats de París eren plens de gent de tot Europa que volien fugir de Hitler i Mussolini, etc. I quan vaig anar a les oficines diplomàtiques colombianes, la policia em van dir que passés a la cua, i jo vaig dir que anava a veure l’ambaixador que m’havia cridat. L’ambaixador, que em coneixia de nano, em va dir: “tu te vas para Colombia, ya”. Sempre he tingut el passaport a punt, em va posar el visat d’ambaixada i me’n vaig anar cap a Colombia, primer a Barranquilla i després cap a Bogotà.
Vaig convalidar el títol d’advocat, però quan vaig posar el nas als tribunals d’allà vaig dir: “això no és per a mi”. Car la forma del procediment no em va plaure. I aleshores ens vam dirigir a Caracas, perquè allà hi teníem uns amics que ja coneixíem.

– A Veneçuela, què hi feies?


– Vaig anar fent treballs diversos, vaig fer un estudi geogràfic de la Vall de Caracas, i després vaig entrar de professor a la Universitat i vaig fer tota la carrera docent fins a la meva jubilació. També vam fer el Centre Català d’allà, (en sóc president honorari, quan et fas vell et fan de tot), molt fort i amb gent de tots els colors, sempre que fossin antifranquistes. Hi havia gent de la CNT, UGT, PSUC, d’ERC, etc. I vam fer un pacte de cavallers que va donar bon resultat. Dins del casal no es podien reunir les faccions, ho havien de fer fora, ara bé si venia un líder a fer una conferència tenien les portes obertes. D’aquesta manera vam poder aguantar quan va venir la dictadura del General Pérez Jiménez. L’ambaixada espanyola volia posar mà al Centre Català. Vam dir a la gent que ocupava la junta “aneu cap a casa”, i férem junta nova: tots oficials de l’exèrcit. L’ambaixador se’n va anar a veure el dictador i aquest li va dir “no se me meta con esa gente, si ella no se mete conmigo”, perquè un munt de gent nostra era a la Universitat i no li convenia tenir problemes.

– Vas ser el representant de la Generalitat a Veneçuela.


– Sí, durant 19 anys vaig ser delegat de la Generalitat a l’exili. Em costava diners, de vegades m’ajudaven els fills, hi havia molta gent que arribava amb problemes, per exemple gent que volia anar a Mèxic on no tenien reconegut el govern d’en Franco, i me’ls enviaven a mi, perquè jo hi posés un visat. Vaig fer vida diplomàtica i em divertia molt. Un dia em vaig posar frac, quan van canviar de president a Veneçuela. Van fer un acte fastuós, absurd, de nomenament del nou president, i vaig ser convidat oficialment com a delegat de la Generalitat. Allà em vaig trobar amb en Pepe Figueras, president de Costa Rica, i és clar, parlàvem en català. Van començar a acostar-se diplomàtics, que no entenien res. Ens van preguntar en quin idioma parlàvem, i en Pepe Figueras els va dir: “con el idioma diplomático por excelencia. El señor representa su país”. I es quedà d’allò més tranquil. Crec que vaig fer el que havia de fer a Veneçuela, dedicant-me al país. Jo a la feina no vaig fer mai vacances, les vacances les dedicava a recórrer el país, tinc més de 80 obres escrites. Tinc molts bons tractes amb la gent d’allà, segueixo tenint passaport veneçolà, hi tinc els fills, universitaris, en edat de jubilar-se. De tant en tant, la dona i jo hi anem, a veure néts, besnéts, etc.

– I vas tornar…


– Quan ja tenia 70 anys, i Franco ja s’havia mort, gran dia!, vam tornar cap a Barcelona. La Generalitat ens va demanar uns estudis sobre els municipis, i jo els vaig anar fent. He seguit treballant. Ahir mateix vaig rebre l’últim dels meus treballs, editat per la Societat Catalana de Geografia, sobre la terminologia geogràfica en català: prop de 4.000 termes, tant els populars, com els científics. Ara tinc un altre treball que possiblement sortirà cap a la tardor, a la Universitat de Palma.

– No pares mai de treballar?


– Jo crec que s’ha de seguir treballant sempre, i que la mort és injusta, és injusta perquè t’emportes un seguit de coneixements que no afavoreixen ningú, que desapareixen. Per això jo he mirat d’anar traient material perquè els altres el puguin aprofitar. He tingut la sort de poder-me arreglar la vida amb comoditat, els quatre fills han sortit magnífics, tinc familiars escampats per tot el món, tinc netes i besnétes a Austràlia, tinc cosins a Guatemala.

– Tinc entès que durant la guerra vau ajudar a mossèn Batlle.


– Sí, i a d’altres, al cardenal Vidal i Barraquer. N’estic molt orgullós perquè ens va servir molt que pogués sortir. Quan estàvem a fora i sortien els d’ultra dreta a dir que anàvem contra els creients jo els deia: “bé, sí, i tenim algun cardenal a l’exili”. Mossèn Batlle organitzà els Minyons de Muntanya. Per alguns tenia el defecte d’ésser capellà, i no tenia res a veure una cosa amb l’altra. El van agafar basant-se en una fotografia en què els Minyons de Muntanya estaven saludant la bandera, que era la de Sant Jordi (amb la creu vermella), que és la bandera del Parlament de Catalunya.

– Era la salutació escolta, amb els tres dits.


– Exacte! I amb una lupa i l’ajuda d’un llibre d’escoltisme els ho vaig demostrar. Així el vaig poder treure. Jo com a advocat tenia l’obligació de defensar i defensava. Ell em va venir a donar les gràcies, i li vaig dir: “No, m’he portat segons diu l’Evangeli, tornant-li el bé per mal”, i ell em va dir:”Quin mal t’he fet, fill meu?”, i dic: “em vau casar”, per fer broma. S’aprèn molt de la gent, jo en la meva feina d’auditor vaig evitar sempre que em fou possible obrir processos, i era auditor de divisió.

– Durant tota la guerra vàreu estar sempre al front?


– Jo anava i venia molt sovint. Vaig ser jutge militar primer, jutge militar de zona i vaig entrar en el cos jurídic per concurs. Sempre que hi ha guerra els del cos jurídic es mouen sense necessitat de permís, i la cartera que portes amb papers no te la pot obrir ni la policia militar. Una vegada vaig poder anar a veure la meva dona que estava al peu del Montseny i els carrabiners em van dir que obrís la cartera i els vaig dir que no perquè era jutge militar, i dintre hi havia una dotzena d’ous. Jo tenia dos menuts i cadascú mirava d’espavilar-se com podia.

– Com veieu les coses a Catalunya i al món?


– El món evoluciona, i evolucionarà encara molt més. Hem viscut aquella brometa que es va fer al Congrés, en Tejero i en Milans del Bosch. Avui cap d’aquests senyors ni cap altre, no es pot aixecar, no per por del ministre de Defensa o de qui sigui, per por de l’OTAN. Avui qui mana és l’OTAN. Els exèrcits europeus han canviat completament. Espanya tenia un exèrcit per reprimir interiorment més que per altra cosa, perquè declaraven estat de guerra per qualsevol cosa. En l’aspecte monetari tothom és milionari. Però s’acabaran amb l’entrada de l’euro. Un milió s’haurà de dividir per 168. Les fronteres han caigut a Europa, les passem sense papers, o amb el carnet d’identitat. Quan als senyors de les avellanes els fan la guitza, és a Brussel·les o allà on sigui que ho han de resoldre, no a Madrid. Tot això dels estats sobirans es va perdent, sortirà una cosa nova, més bona o més dolenta, que jo ja no ho veuré, perquè quan tens 90 anys, què esperes viure, 90 anys més?

– I que cal fer ara?

– Nosaltres a Catalunya hem de tenir el seny de posar primer els valors humans, i els col·lectius, els de la catalanitat, començant per l’amistat per sobre de les diferències polítiques. Discutim amb qui sigui, parlem-ne, però no aquest seguit de bestieses que estan passant, que és una vergonya. L’altre dia van publicar unes declaracions meves a la revista El Triangle, on vaig dir que a Catalunya el que li falten són expresidents, o sigui que regeixi un sistema polític on la gent sàpiga passar a la reserva sense contratemps.

– I a la gent jove d’avui que els diries?


– A la gent jove d’avui els diria que són com la joventut de sempre, i que no facin massa cas dels vells, que no vol dir no respectar-los. Avui dia l’experiència té un valor relatiu, el que ha d’interessar és l’experimentació, que és ciència, investigació, perquè l’experiència canvia segons el temps i la dinàmica social. Quan jo estudiava física teníem un professor que ens deia que la diferència entre la física i la química és que la física tracta de la matèria fins a la partícula, i la química això ho divideix en molècules i àtoms, i acabava solemne dient i l’àtom és indivisible. Després he hagut d’aprendre, al llarg de la meva vida, que l’àtom és divisible completament, és una font d’energia. Sí, l’experiència és cosa de la vida viscuda, pot servir; però els joves que mirin de guanyar-se el futur, que vol dir formar-se, i avui dia, aquesta és la gran diferència amb altres èpoques en què l’experiència tenia més valor, hem de mirar d’estar, com diuen els francesos a la page constantment. La geografia que ensenyava el meu pare, per exemple, és molt diferent a la geografia d’ara. Si jo porto ulleres per veure millor, penseu quanta gent quedava inútil per al treball perquè ja no hi veia, i no hi havia ulleres encara.
És això el que s’ha d’explicar als joves, pot estar bé això del rock and roll, que a mi em mareja completament, però quan Xenofont va escriure la retirada dels deu mil, explicava a l’Àgora d’Atenes hi havia uns vells que deien: “aquests joves d’avui dia no serveixen per a res”, quan estaven fent la millor retirada que s’ha fet mai al món.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0