Els calés no fan pudor

“¿Quiere firmar contra la droga?” …us haureu trobat, sovint, amb la pregunta formulada probablement amb una certa dosi de bona fe i un gran desconeixement general, des de les paradetes d’algunes institucions, a la Rambla, al Portal de l’Àngel, al Passeig de Gràcia… “¿Quiere firmar contra la droga?”… fins i tot, establint una relació causa-efecte que és certa però no pas l´única i que mou el fons sensible de moltes consciències, “¿Quiere firmar contra el SIDA?”… Interrogants impossibles. Impossibles perquè parteixen de pressupòsits intel·lectualment erronis. Per exemple, confondre una determinada mena de substàncies, d’origen vegetal, preexistents a la voluntat humana, de vegades sotmeses a posteriors manipulacions químiques, amb les conseqüències negatives de l’abús del seu consum, del seu consum en si o, sobretot, del seu consum en les actuals circumstàncies de prohibició legal i, per tant, d’impossibilitat que aquest consum pugui ser sotmès a cap tipus de garantia sanitària o de protecció eficaç.

Allò que anomenem “droga” és un concepte que, en si mateix, difícilment pot ser jutjat. Tot depèn de l’ús que se’n faci. A diverses cultures i de forma tradicional alguns elements del que anomenaríem “droga” han estat utilitzats per elaborar productes farmacèutics i matèries d’aplicació sanitària…

És com si, per tal d’evitar les conseqüències de la “gota freda”, algú ens proposés de firmar contra els núvols. Firmar contra els cactus, els cocodrils, la molsa o les meduses… Poden agradar-nos o no, però proposar una firma “en contra” és una de les metàfores més cruels de la manipulació dels poc o gens informats. Els grups encarregats de formular la pregunteta als pacífics vianants relacionen la resposta afirmativa -és a dir, la signatura de la petició- amb la penalització de la producció, la distribució i el consum d’aquestes substàncies, o sigui, amb el manteniment de la prohibició i amb l’augment de la repressió per a la majoria dels casos.

I, això, a qui beneficia? -el tòpic “qui prodest” dels romans- … Un quilo de cocaïna es paga als productors a uns 50 dòlars, pel cap baix. La mateixa quantitat es ven als consumidors a preus que poden voltar els 10.000 dòlars. Això ens explica l’ interès de mantenir la prohibició per part de tots aquells sectors que poden sortir beneficiats i també, i aquí rau, potser, el nucli central de la qüestió, el desig de jugar amb pretextos o justificacions de caràcter ètic o sanitari per no reconèixer el component econòmic fonamental de l’actitud dels qui trafiquen amb els pous més negres de les tragèdies personals de molts individus.

Tristament, es fa prou evident, també com sempre, la manca d’informació sobre alguns precedents històrics que podrien contribuir a aclarir algunes dades d’aquesta situació, l’exemple el podem trobar fàcilment en la famosa “llei seca” dels anys vint als Estats Units i en tantíssimes pel·lícules de sèrie negra on, amb perspectiva realista, es veu claríssim a qui beneficia la prohibició i qui surt més perjudicat per les seves repercussions.

Un altre tema seria intentar una altra pregunta impossible: per què hi ha persones que consumeixen droga? …o alcohol? …o tabac? (que també ho són) …o futbol? (que potser no ho és?) …o xenofòbia? …o militarisme? …per què hi ha tota mena de neures i dèries i cabòries?

Per què els individus, en els fons, sempre som dèbils? Per què la falta d’expectatives socials (ara i en qualsevol altra època) provoca profundes crisis existencials personals? El cas és que hi ha determinats individus que consumeixen determinades substàncies per diversos motius o per cap en especial.

Mentre es mantingui la prohibició sobre un producte de consum que gaudeix de demanda estable o creixent, s’incentiva l’augment de la mateixa demanda en funció dels estranys mecanismes psicològics de comportament d’aquesta estranya espècie de la qual formem part. A més, es manté un elevadíssim cost humà i social per l’alt risc sanitari de consumir substàncies que escapen a tot control mèdic legal. I es juga amb el borrós límit d’espai/temps que separa o ajunta la vida i la mort de moltes persones, sense respectar tampoc el dret al lliure ús del propi cos -que, amb la suficient informació, s’ha de relacionar amb el dret de cremar-se la salut, amb el dret al suïcidi- mentre augmenten considerablement els beneficis dels narcotraficants, d’alguns governs, administracions i aparells policials corruptes i dels grups financers que reciclen el diner “negre” que se’n deriva. Hi ha els exemples de determinats bancs suïssos (denunciats per diputats socialistes del mateix país), dels “paradisos fiscals” centreamericans i el cas BCCI de Londres. Lògicament, l’expectativa d’obtenir ràpidament un gran profit econòmic (que no hi seria amb un mercat regulat sota control públic) fa que molts anomenats microcriminals -els camells- s’arrisquin a participar en la distribució del producte i “treballin”, a més a més, per l’extensió de la demanda, captant nous consumidors i ampliant els marges de benefici dels grans narcotraficants. Això contribueix, de passada, a augmentar l’activitat delictiva a les zones on aquests “distribuidors” acostumen a moure’s i ajuda a fer créixer les sensacions de patologia social de “desconcert”, “desordre”, de por en definitiva, de les que, sempre i no per casualitat, en treuen rendibilitat política les dretes conservadores i fins i tot el feixisme.

Per acabar, doncs, amb aquesta incentivació delictiva de la demanda sembla que no hi ha massa més mitjans d’intervenció que sotmetre la distribució del producte a regulació pública i a control sanitari. Es tracta, segurament, d’intervenir, regulant un mercat que, a la pràctica, és lliure i desregulat (tothom que vulgui sap on pot obtenir el producte encara que la seva venda no sigui legal).

La justificació “moral” de la prohibició atenent al perjudici de la “salut” pública té un clar i paradoxal paral·lelisme amb altres productes també nocius que sí s’han sotmès a regulació, com el tabac, l’alcohol o els psicofàrmacs: en aquests casos tot indica que és perfectament factible regular el mercat d’algunes substàncies objectivament nocives per a la salut personal sense crear danys socials més grans que els vinculats a l’abús individual.

La prohibició serveix, també, per justificar polítiques com les de la “guerra antidroga” pròpies de la doctrina Reagan-Bush i del conservadurisme en general, per bé que oficialment practicades per gairebé totes les administracions, especialment les nord-americanes. Polítiques, d’altra banda, de provada ineficàcia, caríssimes per a l’erari públic i que han comportat importants operacions político-militars, com la intervenció a Panamà, les equívoques relacions entre les màfies del narcotràfic i determinats grups polítics, guerrillers o paramilitars a Colòmbia, el finançament del tràfic d´armes i el sosteniment dels “contras” a Nicaragua -recordem el cas “Irangate”- i el manteniment de subtils formes de control sobre la vida política d’alguns països andins.

En el mateix cos social dels Estats Units trobarem prou arguments favorables a la defensa d’una política de regulació del mercat: als EUA la “guerra anti-droga” costa al voltant d’uns trenta mil milions de dòlars l’any, als quals s’ha d’afegir el cost social d’uns vint milions de toxicodependents -pel cap baix-, mils dels quals, per tal de procurar-se els diners per poder adquirir el producte, delinqueixen, trafiquen, “cacen” nous clients… La tragèdia humana i el fort risc de crisi social de situacions com aquesta són les que porten a Maurizio Baruffi a afirmar que són raons de defensa de la democràcia enfront la narcocràcia les que han de fer replantejar el problema en termes antiprohibicionistes.

En aquest sentit, des d’una perspectiva humanista i solidària, avui podria impulsar-se obertament una política d’abast mundial de legalització progressiva i controlada que s’hauria de sotmetre a les directrius de l’ONU, a acords intergovernamentals entre els països democràtics, probablement, a recomanacions directes de l’Organització Mundial de la Salut.

Regulant legalment la producció i la distribució de les substàncies fins ara prohibides podríem aconseguir:

1. garantir la qualitat del producte, i evitar, així, les morts no voluntàries, és a dir, les que són conseqüència de l’adulteració.

2. respectar les normes higièniques fonamentals, bàsicament l’impediment de l’intercanvi de xeringues entre heroïnòmans (que constitueix, en alguns països, el primer cas de difusió de la SIDA).

3. augmentar la possibilitat d’apropar o reintegrar a la vida social individus marginats, incentivant els programes de reinserció que algunes institucions ja porten a terme i ampliant la comprensió i integració dels afectats per part de la societat civil.

4. fer desaparèixer els beneficis de les màfies del narcotràfic i l’actuació corrupta d’alguns cossos policials que hi treballen en connivència i, a més, destinar els recursos actualment dedicats a la repressió -pensem en les xifres només als EUA- a la recuperació dels toxicodependents i a l’ajuda al desenvolupament econòmic de zones de cultiu molt sovint dominades per grups criminals que controlen la producció dels camperols.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0