El govern mundial

Les velles utopies internacionalistes, que proclamaven des de diverses posicions la radical igualtat i dignitat de tots els homes i les dones del món com a base sobre la qual construir una fraternitat mundial, sembla que avui han estat ensorrades pel discurs de la Realpolitik, que ens ha ensenyat a veure el món i les relacions internacionals des de la miopia reduccionista pròpia del estatalisme extrem i a plantejar totes les relacions entre estats com a relacions de força, en un joc en el qual la força armada garanteix l’equilibri injust d’un món fracturat i enfrontat a ell mateix.

Es pot explicar aquest realisme polític aplicant als estats la descripció Hobbesiana del Leviatan: L’estat natural és un espai anàrquic en què tothom lluita cercant el seu benefici, l’home és un llop per a l’home. L’home més fort s’imposa sobre el més feble, però el feble pot rebel·lar-se contra el fort mentre aquest dorm. Aquesta inseguretat i insatisfacció fa que tots convinguin en centralitzar la força en un govern que garantirà la seguretat. Doncs bé, el realisme polític substitueix l’home per l’estat, com si aquest fos el subjecte per antonomàsia de la societat internacional.

I afirma que l’estat és un llop per a l’estat, que les lluites pel poder que enfronten els diferents interessos de l’estat, fan impossible la pau i la seguretat. Però -i aquí ve un matís important- la impossibilitat de centralitzar el poder en una entitat supraestatal, fa que es cerqui l’equilibri entre estats en la força armada, l’acumulació “dissuasiva” d’armament, i la consciència d’inevitabilitat del conflicte.

Per recuperar ara les utopies mundialistes o internacionalistes és necessari, en primer lloc, que aixequem el vel del realisme de davant dels nostres ulls, i aprenguem a mirar el món des d’aproximacions globalistes, amb la voluntat de superar el sofisma naturalista/estatista que extreu del món tal com és la conclusió de com ha de ser el món. Apuntem algunes reflexions sobre les quals fonamentar de nou posicions internacionalistes o mundialistes:

No es pot dubtar que són els estats els principals protagonistes de la societat internacional: ells creen les normes, les apliquen, marquen el ritme i la lletra de la cançó. Però com a mínim podem oposar dos matisos importants. En primer lloc, no tots els estats tenen el mateix poder… mentre uns escriuen la partitura, d’altres s’han de conformar amb seguir els ritmes marcats. El pes polític dels països que són membres permanents del Consell de Seguretat (EUA, Gran Bretanya, Rússia França i Xina) no és pot comparar amb el de la resta de països. El Consell de Seguretat és l’organisme de les Nacions Unides que decideix les accions que s’han d’adoptar en cas d’atemptats contra la pau al món; cada membre permanent pot vetar una proposta d’actuació, i així, per exemple si tots cinc van estar d’acord en respondre militarment a la invasió de Kuwait per Iraq, en canvi EUA ha vetat tota possibilitat d’actuació contra l’ocupació de Palestina per Israel. El càstig selectiu i la doble moral són el nostre pa de cada dia en el Consell de Seguretat (o sigui, dels seus membres permanents). Els països posseïdors d’armament nuclear (gairebé els mateixos) afirmen també la seva posició hegemònica davant la resta del món.

En segon lloc, davant l’omnipresent figura de l’Estat, podem començar a afirmar el protagonisme d’altres actors de la societat internacional. Així, la persona humana pren un cert protagonisme tant al veure’s internacionalment protegida pels drets humans com amb la possibilitat de respondre per violacions de normes internacionals (Com els incriminats davant el Tribunal Penal Internacional que jutja els crims comesos a l’ex-Iugoslàvia). El pes de les organitzacions no governamentals (ONG) en la realitat internacional és encara petit però progressivament important; així, organitzacions com Amnistia Internacional, Metges Sense Fronteres, Greenpeace o la Creu Roja… aporten la seva veu al costat de la cridòria estatista internacional. I cal assenyalar també l’activa participació de les ONG com a ens consultius d’organismes de les Nacions Unides i d’altres organitzacions internacionals; les seves conferències paral·leles a les grans cimeres mundials (a la conferència de Rio sobre desenvolupament sostingut, a El Cairo sobre població, a Pequín sobre la dona, a Copenhaguen sobre el progrés social o a Ginebra sobre els drets humans); o l’important paper de les ONG pel desenvolupament. També les empreses multinacionals, de vegades amb més capital que molts estats, qüestionen parcialment la hegemonia estatalista sumant a la lògica del poder polític la lògica de l’explotació sense control. El gran desequilibri que fractura el món entre un Nord ric, opulent i malversador enfront d’un Sud pobre, explotat i ofegat, és un dels trets més importants per entendre la realitat internacional. Sovint s’afirma que les regles del joc són trucades: que l’ordre econòmic existent condemna a gran part del món a la misèria, i que tan sols és possible un petit Nord tan ric si comptem amb un gran Sud empobrit i oblidat. L’explotació del medi natural en benefici d’uns pocs acumula al sots-desenvolupament forçat la criminalitat ecològica dels poderosos. Des d’aquests apunts, necessàriament breus i simplificadors, podem ara intentar plantejar-nos la utopia globalista o internacionalista.

Sabem que qualsevol intent de centralitzar el poder, per exemple en un govern mundial, suposa deixar en mans dels països més poderosos les claus de totes les portes perquè facin i desfacin al seu caprici, sense cap capacitat de participació o de control. Llavors, la utopia internacionalista mor indefectiblement en els braços de l’estatisme ? Potser no. Potser, en comptes de començar la casa per la teulada podem començar la feina des de sota… Sense renunciar a la utopia d’un únic món construït des dels ideals il·lustrats de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, podem començar a canviar un món ordenat sota la triade de conflictes, subdesenvolupament i violacions dels drets humans.

Enfortint les ONG que treballen des de posicions globalistes; forçant els nostres governs a variar els seus posicionaments internacionals (0,7 ja, Tribunal Penal Internacional permanent, control i eliminació de la venda d’armes, exigència de respecte als drets humans en les relacions diplomàtiques i comercials, sosteniment ecològic, aprendre i difondre l’esperanto com la llengua mundial,…); participant activament en la solidaritat internacional; creant opinió; pressionant el debat hipòcrita; el realisme polític… Perquè no volem qualsevol govern internacional, apostem per una República d’homes i dones lliures, tractats amb igualtat ifraternalment solidaris entre ells.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0