El sexe com a construcció cultural

En l’actualitat, els estudis sobre la sexualitat proliferen: es pregunta i s’interroga la gent i es fan multitud d’enquestes mentre els psicòlegs i sexòlegs presenten públicament recomanacions per gaudir del sexe. I tanmateix, la impressió és que en sabem ben poc del comportament d’una esfera en la qual és molt difícil conèixer la realitat, més enllà d’exageracions, fantasies, bromes, tabús, o avergonyiments.

El primer que cal insistir quan abordem el tema de la sexualitat des d’una perspectiva antropològica és que el sexe humà és una activitat cultural. La pràctica de la sexualitat no és quelcom absolutament “natural”, innat o instintiu -com sovint es diu-, sinó que la seva conceptualització i forma d’entendre-la és creada socialment, de manera que no és possible analitzar-la sense tenir en compte el conjunt de relacions socials i d’ideologies que incideixen en cada moment concret, en cada situació específica.

Per començar, la paraula “sexe” té diversos sentits i és entesa de diferents maneres en les diverses cultures, i també ha representat significats diferents a través de la història. En el context occidental, aquestes diverses concepcions han estat el resultat, en gran mesura, de la successió de tres grans discursos hegemònics. El primer, i el de més llarga durada, ha estat el difós pel cristianisme, que ha estat més o menys hostil al sexe com a plaer o joc, i que ha insistit en l’objectiu reproductiu de la sexualitat. Va ser a partir del segle IV, quan va construir-se un discurs específic de la sexualitat que es mantingué pràcticament inalterable fins al segle XVIII, i en el qual s’insistia en la pràctica sexual dins del matrimoni, amb l’objectiu de la procreació, i en la submissió de l’esposa al marit. Amb la constatació que el plaer era imprescindible per a la procreació en el cas de l’home, mentre que per a la dona no, es negà la sexualitat femenina i s’imposà una doble conducta de comportament sexual que en certa manera encara perviu. A partir del segle XIX, la ciència (amb la medicina al capdavant) substitueix la religió com a generadora del discurs hegemònic sobre la sexualitat. Tanmateix, algunes continuïtats són evidents: es continua valorant el sexe coital com a única pràctica considerada “normal”, la parella continua sent l’espai exclusiu d’expressió sexual i es segueix negant la sexualitat femenina, encara que ara es considera que cal que la dona adeqüi la seva sexualitat a la del baró. Alhora que els antics pecadors deixen de ser-ho per convertir-se en pervertits o degenerats que necessiten d’atenció mèdica. Més tard, a partir de la segona meitat del segle XX, en publicar-se les primeres investigacions sexuals i amb els postulats d’alliberament sexual dels seixanta, es crea un altre discurs en el qual el sexe es transforma en un instrument de comunicació plenament recomanable, entrant en crisi la legitimitat mèdica pel control social del sexe. El discurs de la sexologia esdevé dominant i el seu èxit rau en transformar en norma el que inicialment va ser un intent desregulador. En aquesta evolució, el sexe deixa de ser un domini privat per convertir-se en una qüestió pública. Les prerrogatives de l’Església en aquest camp han estat assumides per l’Estat, que a través de la institució escolar i de la transmissió de coneixements “científics” pretén substituir la transmissió d’informació a través de la família i l’autodidactisme respecte al sexe que ha caracteritzat tantes i tantes generacions d’infants i joves amb l’intercanvi de dades i experiències.

De l’evocació d’aquests models ideològics hegemònics no ha de deduir-se, tanmateix, el seu seguiment automàtic en la majoria de la població. El problema és que els procediments d’investigació utilitzats per conèixer el comportament sexual ens porten sovint a la confusió, en el que s’ha criticat com a l'”orgia de les enquestes”, que la premsa contribueix a frivolitzar. Al marge de la ridiculesa d’alguns resultats (per exemple, la recent notícia que els espanyols practicaven menys el sexe que d’altres països comunitaris), és fàcil deduir que els enquestats contesten el que volen o el que creuen que és millor.

Una mirada al passat ens qüestiona també moltes de les concepcions que tenim de la nostra sexualitat. Sovint es pensa en l’existència d’un model d’una sexualitat tradicional, vigent fins ben entrat el segle XX, en què la forta incidència de les doctrines eclesiàstiques i un fort control social feia dels nostres avantpassats uns éssers força reprimits, amb poques ocasions per disfrutar de la sexualitat i dels plaers de la vida. La moderna psicologia, i la sexologia en particular, han contribuït a formar aquesta imatge d’un progressiu alliberament dels tabús i de la repressió anterior. Tanmateix, molts estudis històrics assenyalen que això no ha estat en realitat així. Com ha assenyalat l’antropòloga francesa Martine Segalen, cal reivindicar el dret dels nostres avantpassats a fruir, a la seva manera, de la sexualitat, superant la idea etnocèntrica que la sexualitat contemporània és el resultat final d’un procés d’alliberament, sense tenir en compte que cada societat regula els mecanismes d’amor i sexualitat d’acord amb les necessitats que aquests compleixen en les relacions i en l’organització social.

Una comparació intercultural ens permet també constatar nombroses pràctiques i formes d’entendre la sexualitat. Trobem societats en les quals no existeixen més restriccions que les derivades de les prohibicions incestuoses, en les quals s’accepten l’autoestimulació i els jocs tant homosexuals com heterosexuals per part dels joves, i es conceptualitzen com a activitats plenament normals. Al contrari, en d’altres cultures totes les activitats sexuals estan molt més controlades que a la nostra societat. I les diferències són moltes en múltiples aspectes de la vida sexual: en algunes societats, l’arribada de la maduresa sexual és celebrada mitjançant rituals públics, mentre que en d’altres no; en algunes societats, l’aparellament es produeix molt aviat, mentre que en d’altres el matrimoni i la prohibició de mantenir relacions sexuals es manté fins molt tard.; hi ha societats que admeten l’homosexualitat, mentre que d’altres intenten evitar-la al màxim; hi ha societats que admeten l’intercanvi i préstec de les mullers, i a d’altres l’adulteri està fortament castigat. De la mateixa manera, com va constatar la coneguda obra de Margared Mead, existeixen cultures en què alguns trets de personalitat que considerem masculins són assumits per les dones i a l’inrevés. Pel fet d’existir una diversitat en la forma de regular les qüestions sexuals no significa que unes pràctiques o maneres d’entendre la sexualitat siguin millor que les altres, i que les pràctiques d’un lloc puguin ser traslladades a d’altres. És el que tractaren de fer els missioners en els processos de colonització en imposar la seva moral sobre la sexualitat i és el que es tracta de fer sovint des dels mitjans de comunicació actuals quan se’ns presenta una suposada sexualitat “sana” molt allunyada de la realitat del comportament sexual de la majoria de la població.

Els sentiments no són quelcom abstracte i marginal per a les relacions socials, sinó que són un element constitutiu de la identitat de la vida social i per això es situen en el centre mateix de la reproducció social, per tal com a través d’ells s’oculten i legitimitzen d’altres aspectes socials. Les concepcions actuals sobre la sexualitat no estan fonamentades en discursos científics, sinó en una visió que té molt a veure amb preceptes morals, ètics i culturals, de manera que a través del discurs sobre la sexualitat trobem regulats molts aspectes sobre l’organització de les societats i de les cultures. Una anàlisi cultural de la sexualitat parteix, doncs, de la consideració que el comportament sexual és en bona mesura el resultat de les normes culturals, i que per tant no té fonament sociològic la suposició que el sexe és una infraestructura inalterable, sense canvis en la força de la libido a través del temps, ni alliberaments sexuals millors que els altres. “Deixeu-nos gaudir”, afirmen Pascal Bruckner i Alaine Finkielkraut en una denúncia de la mania de les “noves medecines de l’amor” de voler curar i corregir tot el món. Per concloure: “No existeix un barem de l’erotisme intel·ligent, no existeix una bona perversió (ni perversió en absolut), no existeix una bona sexualitat (ni tampoc una sexualitat maleïda), no existeix solució final, tranquil·litzadora, revolucionària de l’amor”.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0