Victor Alba, periodista i escriptor

Víctor Alba, de 82 anys, ha viscut molt intensament. De jove s’afilià al POUM, va haver d’exiliar-se a Mèxic on desenvolupà una gran activitat cultural. Ha estat i és un activista incansable.

Has viscut un dels períodes més intensos i més interessants de la història de Catalunya: la revolució, la guerra…
– I més divertits. La gent et pregunta com por ser que sigui divertit amb guerra i amb morts. El que fa divertit un període no és no tenir por. Tenir por et fa sentir viu. Era un període en què et feia la sensació que fessis el que fessis servia per a alguna cosa. Potser després, retrospectivament pots pensar que no ha servit per a res. No ho sé. Al cap i a la fi la gent d’ara viu molt millor que abans. No només des del punt de vista material sinó quant a les llibertats.

– Quan vas començar a prendre consciència dels problemes socials?

– En aquella època la política era una cosa absolutament normal. Perquè els temps eren excepcionals. Als 7 anys vaig viure la pujada de la dictadura de Primo de Rivera. Als 14 la caiguda de la dictadura. La proclamació de la República als 15. Jo anava a l’Institut Balmes, que aleshores es trobava a l’edifici de la Universitat. Els estudiants estaven en plena ebullició, hi havia manifestacions, vagues i barricades. Tot això es contagia. Ara és difícil d’entendre. Potser només ho poden entendre els okupes -els que fan coses il·legals. És l’excitació de fer coses. És com una mena d’orgasme intel·lectual, potser millor visceral, emotiu.
Els carrers estaven pavimentats amb llambordes. Els tramvies tenien unes barres de ferro al davant que les feien servir per desviar-los. Paraves un tramvia, treies la barra de ferro, picaves les llambordes i en treies una; llavors els estudiants vinga a treure’n! Això suposava una enorme satisfacció als 14 anys. Ja no podies passar sense sentir aquesta sensació de fer coses. Ara els partits no tenen joventut de veritat. Són uns joves que s’hi apunten a veure si els donen un càrrec. Em vaig posar, als 16 anys, al Bloc Obrer i Camperol, però no era un nen prodigi. Era un noi absolutament normal. Me’n vaig anar de putes a la tarda i, al vespre, me’n vaig anar al carrer del Vidre a afiliar-me al Bloc Obrer i Camperol. Al Bloc fèiem reunions de cèl·lula. Discutíem, però militaves cada dia. Al Bloc la cotització normal era de 6 o 7 peles al mes, quan el sou d’un obrer era d’unes 150 pessetes. Això per a un jove eren diners.

– Quina era la situació del país aleshores?

– En aquella època quedava viu el record del pistolerisme. La gent no sap que el pistolerisme fou una cosa dels alemanys. Quan la Primera Guerra Mundial la indústria catalana venia molt als aliats. Els alemanys van enviar el baró de Koenning, que va organitzar uns grups de pistolers per espantar els patrons. Quan es va acabar la guerra, com el mercat es reduí, els patrons van voler abaixar els sous. Llavors van contractar els pistolers del baró alemany, que s’havien quedat sense feina, per intentar frenar els obrers i els sindicalistes. D’aquí neixen els “sindicats lliures”. No va ser la CNT qui es va inventar el pistolerisme. El pistolerisme de la CNT es va crear per defensar-se del pistolerisme de la patronal.

– I ara en quina situació ens trobem?

– El problema és que tot s’ha de tornar a definir de nou. Fins i tot la democràcia. El segle XX és el segle més fill de puta que hi ha hagut. I no solament per la quantitat de morts, torturats i perseguits, sinó perquè el segle XX té uns mitjans tècnics que cap altra segle ha tingut. Podríem, doncs, tenir una vida molt millor. Les condicions perquè tot hagués canviat hi són i res fonamental no ha canviat. Per exemple, les condicions d’informació són avui increïbles, però tens el Padre Apeles a la televisió, hòstia!

– Què creus que …

– Jo no dic mai creus. És una expressió religiosa que s’ha infiltrat en el llenguatge.

– Què penses que és l’esquerra?

– L’esquerra és el punt de vista que pot servir als de baix. No és el punt de vista dels de baix. Només una petita minoria dels de baix té un punt de vista; fins i tot en els moments més esplèndids és així. La dreta és el punt de vista dels de dalt. La dreta la subvalorem moltes vegades i llavors ens donen pel cul.

– I què cal fer?

– El primer que hem de fer és saber què cony ha passat.

– Com et definiries?

– Sóc d’esquerres i d’una esquerra obrera, tot i que no sóc obrer. L’esquerra és encara bàsicament l’esquerra de la Revolució Francesa: llibertat, igualtat i fraternitat. I consisteix en lluitar per més llibertat, més igualtat i com a conseqüència més fraternitat. Llibertat en tenim més, menys desigualtat també hi és i més fraternitat, almenys en el sentit de més comunicació. Jo voldria que tot això fos de veritat i molt més, i demà passat. Però tinc 82 anys i em moriré d’aquí dos, tres o quatre anys. Per això, per a mi, ser d’esquerres vol dir tractar de sacsejar els joves perquè ells s’atreveixin a decidir que és ser d’esquerres. Jo no vull embarcar ningú i quedar-me a terra. I jo em quedaré a terra, collons, a sota terra!

Què diries als joves?
– Cal fotre cops de peu al cul dels joves perquè es facin una pregunta: què ha passat? Com és que tot ha avançat tant i en canvi jo no tinc feina? O, tinc por de no tenir feina a pesar de viure molt millor materialment? I tots aquests grans mitjans que hi ha, a qui serveixen? Què ha passat?

– No t’has buscat pas una vida fàcil, al contrari te l’has complicada molt…

– Me l’han complicada. Jo sempre he volgut decidir pel meu compte.

– Què és el que no s’ha de fer?

– Primer de tot no s’ha de creure en res. En cap dels dos sentits: creure en el sentit de tenir una fe i creure en el sentit d’obeir. Quan creus en alguna cosa és que algú t’hi ha fet creure.

Per a tu és important ser lliurepensador?
– Oi tal! Mireu que cada palo aguante su vela. Sempre he pensat com he volgut, sense cap fe, però amb moltes conviccions. Quan m’han anat mal dades, no he buscat caps de turc. I quan m’han anat bendades tampoc he dit “és a fulano que li dec”. La base de la democràcia i la llibertat és precisament que la gent pensi i decideixi per si mateixa. Però costa fer-ho. És més còmode que algú et digui què has de fer o què has de pensar. El problema de les actuals generacions és que no han d’esperar els reis perquè els comprin la moto. Això destrueix molt la confiança en un mateix. Però tampoc s’ha de creure en la democràcia, s’ha de necessitar. Si no la necessites, serà “aigua calenta”. Tampoc s’ha de creure en la solidaritat; s’ha de necessitar. És a dir, si et sents incòmode sent insolidari, si et sents incòmode si no ets fraternal o no et saps comunicar, ja buscaràs la solidaritat. Cal que els joves se sentin incòmodes amb com són les coses avui. Fins i tot que se sentin incòmodes amb la manera de ser d’ells mateixos. Que no se sentin bé en la seva pell. Que busquin, que descobreixin.

– Parlant de solidaritat, no caldria reivindicar un altre cop l’internacionalisme?

– Això ja ho fa la burgesia i el capitalisme. És el que en diuen la globalització. Hem de trobar la nostra manera de fer internacionalisme. Sóc partidari no del dret d’intervenció en assumptes interns dels països, sinó del deure d’intervenció. Les Nacions Unides tenen el dret a intervenir quan es fan cabronades, haurien de tenir el deure d’intervenir.

– Vas conèixer a Albert Camus…

– Jo era molt amic d’Albert Camus. No era un amic literari, sinó un amic personal.

– Perquè et va marcar Camus?

– Pels seus llibres, pel tracte, l’amistat, l’interès que tenia per les coses d’Espanya. Jo havia estat a la presó. Havia passat la frontera per la muntanya. En aquell moment jo era l’espagnol qui vient de l’Espagne. El més important de Camus és la idea bàsica de què la vida és absurda. La vida no té sentit. Per què cony hi som? Com que hi som, li has de donar sentit. I jo tenia la meva manera de donar sentit a la vida amb que havia fet. Pels companys, per haver perdut la guerra. Jo estimava molt Camus. Ell donava sentit a la seva vida, escrivint, jugant a futbol, fotent-se a la Maria Casares i a d’altres, interessant-se en la vida espanyola, etc.

– Com li donaves sentit a la vida?

– Amb la idea que feies coses i que eren útils. Per a mi i per als altres. Quan ets militant no hi ha diferència entre tu i els altres. Militar és fonamentalment ser contagiós. Ara no hi ha militants.

– Quin és el motiu?

– No hi va haver ruptura. És a dir no es va donar el passeig a uns quants franquistes. A mi em feia molta gràcia aquella frase que deia “la revolució és a la punta del fusell”. I el fusell, qui el té? El fusell el tenen ells! Com havíem de fer la ruptura! Els obrers d’aleshores no ho entenien. El problema era que ningú sabia com utilitzar aquestes migrades forces per anar a la ruptura.

– El problema fonamental de la reforma és que va eliminar la memòria?

– El fil conductor ja es va perdre l’any 1940. Els pares que van perdre la guerra no parlaven de la guerra als seus fills. Tenien por. Per això als comunistes els va ser tan fàcil als anys 70 apoderar-se de tot. Per a la propaganda de Franco, cada cop que passava una cosa, la culpa era dels comunistes. La gent tenia la sensació que els comunistes tenien un poder molt superior al real. Els que no erem comunistes passàvem a ser, per als comunistes, agents de la CIA. No es podia fer la transició amb memòria perquè no s’hagués pogut evitar que la gent volgués passar comptes. Ja ningú volia passar comptes. Una part de la transició era oblidar la història. A la transició, els joves en el fons es van divertir corrent davant dels grisos. Tenien la sensació que feien una cosa útil. I era útil. Però una cosa era córrer davant dels grisos i altra cosa, empaitar els grisos. La ruptura era empaitar els grisos.

– Per què sempre has criticat el marxisme dogmàtic?

– El problema dels comunistes és que van voler fer una revolució capitalista en un país feudal. Era un país on hi havia pocs obrers, i tenien una concepció mitificada de l’obrerisme. Calia fer una revolució burgesa i passar després a fer la revolució obrera. Maurín pensava que Espanya no havia fet la “revolució francesa”. Això li tocava fer-ho a la burgesia. La burgesia espanyola era dèbil i incapaç. Maurín pensava que ens tocava a nosaltres fer el que la burgesia no havia fet, i després de la revolució democràtica passar a la revolució socialista. Lenin va voler saltar aquesta etapa. Els obrers allí no eren revolucionaris.

– I els comunistes d’aquí?

– Els comunistes d’aquí són una altra història. En temps d’Stalin es va generalitzar, en el moviment comunista, la idea que la URSS faria la revolució a tot arreu. Per tant, defensar la URSS era defensar la pròpia revolució. Si calia havies de sacrificar el teu país, o la classe obrera del teu poble, a profit de la URSS perquè a la llarga seria en benefici de la classe obrera del teu país. Jo hagués volgut que molts militants comunistes haguessin estat al costat meu i que haguéssim sigut bons camarades. Perquè ells també s’han sacrificat i s’han jugat la vida i han anat a la presó. Els militants de base creien -en el sentit de la fe- en la URSS. El comunisme es va convertir en una religió. Igual que el cristianisme, quan es va convertir en una institució. La fe en el comunisme els portava a matar-nos fins i tot a nosaltres. Creien que matant els poumistes servien la revolució soviètica.

– Et consideres socialista?

– En sentit teòric, sí. Vull la socialització dels mitjans de producció. No a la russa o a l’anglesa, s’han de provar altres formes. Per a mi vol dir posar els mitjans de producció al servei dels productors. I no al revés. Com fer-ho? Són els productors els que ho han de decidir. Les col·lectivitzacions del 1936 no les va ordenar ningú. Ni la CNT, ni ningú. Van ser el resultat de tres o quatre generacions de sindicats, d’escoles lliures, d’escoles modernes, d’escoles sindicals, d’ateneus llibertaris, d’ateneus no llibertaris, és a dir d’una educació obrera. Des dels Cors de Clavé -Clavé era d’esquerres- es va preparar tot això. A les empreses abandonades el juliol del 36, els seus obrers van decidir fer-se’n els amos. Per no existir, no existia ni el nom “col·lectivitzacions”, ni agràries, ni industrials. El problema és com fas una societat nova amb gent producte d’una societat vella.

– Com es canvien les coses?

– A cops, a batzegades i per carambola. Les coses no es canvien amb plans. El pla és per dir: això ens agradaria que fos així. Com hi anem? Com pots, a peu coix, arrossegant-te, amb empentes. No ho saps. El primer pas per canviar ara les coses és que la gent arribi a la conclusió que cal que canviïn. No que les han de canviar, sinò que les hem de canviar.

– Tu quines canviaries?

– Les que diguin els joves.

– I tu què els dius als joves?

– Els diria que pensin en com fan les coses -les coses que fan- i que reflexionessin cap a quina societat sospiten que ens porten. El que fan, canvia la societat? O només els canvia la consciència? I si pensen que canvien la societat, que considerin com ho fan i cap a on la fan anar. I com tots els grups poden convergir, com els afluents en un riu. Hi ha una frase de Jean Jaurès molt bonica (la busca en un llibre): “L’important de l’aigua d’un riu no és a on va, sinó d’on ve”.

– Al final, el més important és ser coherent?

– És el més important, però em temo que és un privilegi de la meva generació. Era molt fàcil viure amb molt pocs diners. Hi havia poc atur. Ara és molt més difícil. Després també hi havia on anar per tenir una vida personal que fos coherent. La coherència és això: pensar unes coses i militar d’acord amb aquelles coses que penses, petites o grans; la qüestió és que aquestes petites coses s’han de sentir part d’un mateix corrent. Ara la sensació d’inutilitat entre els joves deu ser aclaparadora. El meu problema és que em vaig parar en el jazz. La música de després ja no l’entenc. L’únic que puc fer és contestar preguntes i explicar les meves raons. Puc fer de periodista, però no de sermonejador.

– I com s’ha de lluitar contra l’atur?

– Hi ha hagut moltes lluites per acabar amb el treball de nens i dones a les nits, per passar de les 16 hores, a les 14 primer, a les 12, a les 10, a les 8 després, i per aconseguir el descans dominical. I ara demanem més feina? Què es fa quan hi ha escassetat? Els que vam viure la guerra ho sabem, es raciona. Ara que hi ha escassetat de feina, que es treballin dos o tres o quatre hores diàries. Com que cada dia es produeix més, es pot fer cobrant igual. Si no es fa així qui comprarà els productes? El consum dels rics no és suficient per absorbir la producció d’un país. El problema ve de l’educació. És un problema d’avorriment. Si la gent treballés dues hores diàries o dos dies la setmana, o un mes l’any, la gent es fotria davant de la televisió i aniria posant panxa. Els nanos petits no es cansen de fer preguntes. Quan surten de l’escola, ja els han desacostumat de fer preguntes. Si sortissin de l’escola sabent com cercar respostes, no s’avorririen.

– Això seria perillós per als que manen?

– No crec. Discrepo de la concepció de Marx, de la tesi del complot. No crec que els que manin pensin. D’entrada els que manen avui no són burgesos, són executius que poden anar a l’atur. Hi ha executius que dormen al carrer, a Barcelona. No hi ha tanta solidaritat de classe. El que hi ha és l’interès de no perdre la feina. Si la gent es fa preguntes, manté viva la curiositat i busca respostes, qui et diu que si la gent no es troba sota la pressió de l’atur, buscarà canviar la societat? Potser som nosaltres qui ens hauríem de preocupar, llavors. L’actitud espontània de la gent no és el canvi. La gent té por al canvi, sempre.

– Tindrem algún dia President de la Generalitat d’esquerres?

– Si consideres ser “d’esquerres”, l’esquerra convencional d’ara, sí. Ho pot ser en Maragall. Canviaria l’estil, el personal i potser es farien més coses. Maragall per temperament és un senyor que fa coses. Però bàsicament seria igual. El problema de la Generalitat és un problema que ve del 78 quan es va aprovar la Constitució. En aquell moment, els parlamentaris catalans havien d’haver fet el que els deia Tarradellas: presentar l’Estatut del 1932. La Generalitat de 1932. Havien d’haver anat més enllà. Enlloc de la idea de no volem cafè per a tots, havien d’haver dit cafè, copa i puro per a tots. S’havia de proposar, ja que hi havia monarquia, una monarquia federal. I l’Estatut del 32, català, per a tots. Que això debilitaria l’Estat, millor. La funció de l’Estat hauria de ser la de fixar uns mínims. Ja va bé que ningú pugui baixar d’uns certs mínims. Si la iniciativa hagués estat catalana, els mínims els haguéssim fixat nosaltres i els haguéssim posat molt alts. Això hagués estat una mena de ruptura consentida. Era possible.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0