La protecció internacional dels drets humans

El 10 de desembre d’aquest any, farà 50 anys de l’aprovació, per l’Assemblea General de les Nacions Unides, de la Declaració Universal dels Drets Humans.

Per aquest motiu diverses institucions i associacions centren una part de llurs treballs en l’estudi i la reflexió al voltant de la protecció que l’ordenament jurídic internacional estableix per als drets humans. També des d’Espai de Llibertat hem considerat oportú iniciar l’any reflexionant sobre els drets humans, convençuts que en llur exigència i fonamentació es troben gran part dels elements que configuren la nostra cultura laica i progressista.

Aproximació històrica

Si bé ens podem remuntar fins èpoques molt llunyanes per trobar antecedents de l’actual protecció dels drets humans, el context històric en què es cuina el seu naixement no el trobem fins a la fi de l’edat mitjana. En aquells moments, a Europa, una nova mentalitat, construïda sobre l’humanisme i la reforma protestant, comença a sorgir. Una mentalitat que es caracteritza pel racionalisme, l’individualisme i la secularització de la política; i que afronta els models d’organització política teocràtics i estamentals en els quals la majoria d’homes i dones que es trobaven lligats a la terra com a serfs del propietari veien negada llur dignitat humana.

Amb la reforma protestant es va trencar la unitat religiosa de la Respublica Christiana a Europa (que era tot el món conegut) i es va generar el naixement de diverses esglésies diferents a la que s’autoanomenava única i vertadera. Les motivacions polítiques i econòmiques trobaren refugi en les guerres de religió per destruir els infidels. Una Europa empobrida, exhausta i sembrada de morts serà el context en el qual es buscarà una fórmula jurídica que permeti la convivència de les distintes religions evitant recórrer a les cruels guerres santes. Així naixerà el principi de tolerància, idea basada en la possible convivència de països amb diferents religions sense que aquests tinguin necessitat d’estar constantment intentant destruir-se. Tolerància que s’aplicava als altres Estats, però no de portes endins on la inquisició continuava imposant els criteris morals i les lleis científiques de l’Europa catòlica amb actes de fe i la crema d’heretges. Però la idea de la tolerància colpirà en l’esperit d’Europa i, de forma lenta però irreversible, donarà naixement al primer dret fonamental de les persones: la llibertat religiosa i de culte.

Durant els segles XVII i XVIII aquesta idea de tolerància anirà estenent-se tot formant entorn de les persones un cercle protector contra les violentes ingerències de l’Estat en les creences i opinions individuals. La generalització de la impremta donarà les bases materials per difondre en llibertat aquestes idees i creences; l’home retrobarà així l’autonomia moral i la dignitat. Paral·lelament, a les ciutats, la incipient burgesia comercial aconseguia mitjançant el dret imposar limitacions al poder polític, i alhora canviar la incertesa i l’arbitrarietat del poder per seguretat jurídica. Progressivament, el dret penal i les condicions penitenciàries també evolucionen, i s’humanitzen i creen un marc de garanties processals per a les persones sotmeses a un procés penal. Aquestes tres línies d’avenços formen el camí de la positivació dels drets humans. Així, a Gran Bretanya el 1628 s’aprovà la Petition Rights mitjançant la qual es proclamaven i protegien certs drets personals i patrimonials. El 1679, s’aprovà la llei de l’Habeas Corpus Act que garanteix que les persones detingudes passaran a disposició judicial en un termini màxim de 20 dies. I el 1689, s’aprovà la Declaration of Rights, que recull un conjunt de drets i llibertats de les persones al voltant de la llibertat de creences, la limitació del poder i les garanties per als judicis penals.

Aquesta positivació iniciada a Gran Bretanya es generalitza progressivament, començant per les colònies britàniques a l’Amèrica del Nord, que el 4 de juliol de 1776 proclamen la seva Declaració d’independència on es recullen un conjunt de drets individuals inalienables com són el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat. I els primers catàlegs ordenats de drets humans els trobem a la Declaració de Filadèlfia del 1774 i a la Declaració de Virgínia del 1776. Però és sens dubte la Revolució Francesa el moment paradigmàtic per a la generalització dels drets humans, amb la proclamació el 1789 de la Declaració de drets de l’home i del ciutadà sota la tríade revolucionària de llibertat, igualtat i fraternitat; i, paral·lelament, amb la Declaració de drets de la dona i la ciutadana, redactats per Olympe de Gouges, que denuncia la universalitat del discurs patriarcal i l’exclusió que comporta de les dones. Aquest és el punt de sortida d’una llarga història de constitucions liberals que durant tot el segle XIX aniran aprofundint, fent dos passos endavant i un endarrere, en l’ampliació dels drets humans i llur efectivitat.

El 4 de gener de 1918, i en el marc de la revolució socialista a Rússia, es proclamà la Declaració Russa dels Drets del poble treballador i explotat, que enfront de les declaracions liberals dels drets humans de caràcter civil i polític, i individualista, defensava una aproximació col·lectiva cap als drets econòmics i socials dels oprimits.

A la fi del segle XIX i al començament del XX, els estats comencen a crear normes internacionals destinades a la protecció dels drets humans. Així es va prohibir el tràfic d’esclaus, es va regular la protecció de les minories, principalment religioses però també lingüístiques i nacionals, es feren convenis destinats a la protecció de ferits i malalts en temps de guerra i es mirà d’humanitzar els conflictes armats tot regulant com s’havien de conduir les hostilitats. Fruit d’aquests treballs, a les Convencions de la Haia de 1899 i de 1907, s’establí la clàusula Martens, coneguda amb el nom del delegat rus que la va proposar, que establia que en cas de guerra “les poblacions i els bel·ligerants quedaven sota la salvaguarda i la protecció dels principis del ‘Dret de gent’ tal i com resulta dels usos establerts entre nacions civilitzades, de les lleis d’humanitat i de les exigències de la consciència pública”; la idea que la protecció de les persones no podia ser més gran en temps de guerra que en temps de pau, portà a crear en els estats, la consciència de que hi havia uns mínims d’humanitat i dignitat que havien d’ésser sempre respectats.

El 1914 la Primera Guerra Mundial, concebuda com una guerra total, trasbalsarà Europa i assenyalarà els nous perills contra la humanitat que representen el desenvolupament de l’armament i la violació dels drets humans durant la guerra. Els estats, sota l’impuls polític del president Wilson dels EUA, decidiren crear una organització internacional amb vocació universal, que fomentés la cooperació entre les distintes nacions i garantís la pau i la seguretat internacionals. Així va néixer la Societat de Nacions, que pretengué evitar l’ús de la força armada i articular un complex sistema de protecció a les minories; és a dir, indirectament, es volia reforçar la consciència humanitària dels estats i el respecte dels drets humans fonamentals. Però el 1939 amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial el fracàs és patent. La Segona Guerra Mundial, sota el guiatge dels règims feixistes en el poder, portarà la humanitat als més alts nivells de barbàrie i degradació mai coneguts, clarament plasmats en el genocidi que va patir el poble jueu.

Un cop més, després d’una guerra mundial, els estats intenten organitzar una coexistència i cooperació pacífiques, garantint la pau i la seguretat internacionals mitjançant el naixement de l’Organització de les Nacions Unides (ONU).

Declaració Universal dels Drets Humans

L’ONU crea la Carta de les Nacions Unides que és un tractat internacional amb esperit constitucional, que organitza les relacions entre els diferents estats que componen la societat internacional. La protecció dels drets humans hi apareix com un dels valors sobre el qual es fonamenta el nou ordre internacional. La Carta de les Nacions Unides recull aquestes idees amb molta timidesa, per tant caldrà esperar que es desenvolupi per escrutar totes les possibles potencialitats. S’ha de remarcar que el primer projecte de Carta de l’ONU redactat pels EUA proposava una Declaració de drets humans adjunta a la Carta, i que acceptar-la era obligatori per a l’ingrés a les Nacions Unides. Però aquest intent va fracassar atesa la divisió ideològica de les potencies aliades guanyadores de la Segona Guerra Mundial, i la concepció distinta que els països socialistes i els països capitalistes tenien dels drets humans. Així, el preàmbul de la Carta, que no genera cap tipus d’obligació per als estats, assenyala: “Nosaltres, els pobles de les Nacions Unides resolem: (…) reafirmar la fe en els drets fonamentals de l’home, en la dignitat de la persona humana, en la igualtat de drets d’homes i dones, i de les nacions grans i petites…”. En el text de la Carta de les Nacions Unides el respecte als drets humans s’inclou (en l’article 1.3) com un propòsit però no com un principi de compliment obligatori. I l’única obligació positiva cap als estats amb relació als drets humans que inclou la Carta de l’ONU, la trobem en la interpretació conjunta dels articles 55 i 56, mitjançant els quals els estats membres s’obliguen a cooperar en “el respecte universal als drets humans i a les llibertats fonamentals de tots, sense distinció per motius de raça, sexe, idioma o religió; i en l’efectivitat d’aquests drets i llibertats”.

La Carta de les Nacions Unides no va donar plena satisfacció a la generalitzada opinió mundial d’establir un text jurídic obligatori per als estats que garantís els drets i les llibertats de tots els homes i les dones. Aquest desig compartit d’evitar noves violacions greus dels drets humans trobava molts entrebancs a la hora de plasmar-se. Els estats miraven amb recel que des d’una instància internacional es poguessin controlar les relacions entre un estat i els seus nacionals, i s’amagaven darrere la prohibició d’ingerència en els assumptes propis d’un estat com a base de l’exercici exclusiu de la seva sobirania. A més, la distinta visió ideològica entre els països socialistes i els països capitalistes, l’anomenada fractura entre l’Est i l’Oest, esdevenia també un important impediment per a l’elaboració d’un text jurídic comú per a tota la humanitat. Des de les concepcions socialistes, liderades per la URSS, es rebutjava la formulació de drets individuals, civils i polítics, considerant-los paper mullat si no hi havia una igualtat real i una garantia de les condicions de vida material. Així afirmaven la coneguda interrogació: “llibertat per a què?”. D’altra banda, des del món capitalista, liderat per la Gran Bretanya i els Estats Units, es rebutjava la proclamació de drets econòmics i socials perquè es consideraven perilloses les intervencions estatals redistribuïdores de la riquesa, i en canvi es confiava més en la mà invisible del mercat, que condemnava una part important de la humanitat a la pobresa.

La Comissió dels Drets Humans de les Nacions Unides començà de seguida la redacció d’aquest instrument dels drets humans, però en vista de les dificultats que trobava per conciliar les diferents posicions ideològiques decidí ordenar el treball en distintes etapes i instruments. De primer faria una declaració dels drets humans no obligatòria; i en segon lloc, dos pactes internacionals, un sobre drets civils i polítics, i un altre sobre drets econòmics, socials i culturals. Ambdós només obligarien els estats que manifestessin, explícitament, la seva voluntat de quedar obligats per un o pels dos pactes. Finalment, la Carta dels Drets Humans constava de la Declaració Universal dels Drets Humans, del Pacte internacional dels drets civils i polítics i del Pacte internacional dels drets econòmics, socials i culturals.

Sota l’impuls redactor de René Cassin, la Comissió dels Drets Humans va presentar la Declaració Universal dels Drets Humans a l’Assemblea General de les Nacions Unides que l’adoptà el 10 de desembre de 1948 per 48 vots a favor, cap vot en contra i 8 abstencions -els països socialistes (Bielorússia, Txecoslovàquia, Polònia, Ucraïna, URSS i Iugoslàvia), que consideraven molt escassa la presència de drets socials a la Declaració Universal, i, per altres motius, Aràbia Saudita i la Unió Sud-africana. La Declaració Universal dels Drets Humans no té caràcter obligatori per als estats. És una resolució de l’Assemblea General que té un valor moral i polític elevat com a text de referència, però no es pot oposar als estats ni conté cap mecanisme d’aplicació.

El contingut de la Declaració Universal va ésser explicat per René Cassin amb la metàfora d’un temple. Comparava la Declaració Universal amb un temple format per un atri, que era el preàmbul de la Declaració, on es proclamava la unitat de tota la família humana; uns fonaments que eren els articles 1 i 2 de la Declaració, on s’establien com a principis bàsics les idees de llibertat, igualtat i no discriminació, i fraternitat i solidaritat; sobre aquests fonaments s’alçaven quatre columnes que representaven diverses categories de drets. La primera, els drets i llibertats personals (dels articles 3-11, que proclamen el dret a la vida, la seguretat i la dignitat; la protecció davant la llei, la condemna de l’esclavitud i la tortura, i les garanties davant la detenció). La segona columna recollia els drets de la persona en la seva relació amb grups (dels articles 12-17, que estableixen la protecció de la vida privada i de la intimitat, el dret de lliure circulació i residència, el dret d’asil, el dret a tenir una nacionalitat, la llibertat per contraure matrimoni i el dret a la propietat). La tercera columna recull les llibertats polítiques (dels articles 18-21, que regulen la llibertat de pensament i creences, la llibertat d’opinió i d’expressió, de reunió i d’associació, de participar en el govern i d’accedir a les funcions públiques). Finalment, la quarta columna representa els drets econòmics, socials i culturals (dels articles 22-27, que proclamen el dret a la seguretat social, al treball, al descans; el dret a tenir un nivell de vida adequat, el dret a l’educació i a la participació en la vida cultural). Sobre les quatre columnes es trobava un frontispici en què s’assenyalaven els vincles entre l’individu i la societat (dels articles 28-30, que proclamen el dret de les persones a gaudir d’un ordre social i internacional en què els drets humans es facin plenament efectius, els deures de les persones enfront la seva societat, i la prohibició d’interpretar les disposicions de la Declaració de forma que puguin negar-se els drets i llibertats en ella proclamats). Així quedava construït un gran temple que volia ésser al mateix temps l’espai per al desenvolupament humà en llibertat i el temple que acollís a tota la humanitat sota les sòlides bases dels drets humans.

Però la proclamació de la Declaració Universal dels Drets Humans no va ésser un fet aïllat en el context internacional de la postguerra mundial. Al contrari, els Tribunals Penals Militars de Nuremberg i Tòquio van jutjar els crims contra la pau, els crims de guerra i els crims contra la humanitat comesos durant la Segona Guerra Mundial per Alemanya i Japó, des del convenciment que les barbaritats comeses no podien quedar impunes. El 9 de desembre de 1948 s’aprovà la Convenció internacional per a la repressió i sanció del crim de genocidi, tipificat com un conjunt de conductes “perpetrades amb la intenció de destruir total o parcialment un grup nacional, ètnic, racial o religiós”. El 1949, a Ginebra, i sota l’impuls del Comitè Internacional de la Creu Roja, s’adoptaven les quatre convencions del Dret internacional humanitari, destinades a regular les distintes situacions de conflicte armat internacional. Totes quatre contenen un article, el número 3, que prohibeix els atemptats contra la vida i la integritat, la presa d’ostatges, els atemptats contra la dignitat en forma de tractes humiliants i degradants, i les condemnes sense judicis i sense les garanties indispensables, per a totes les persones que no prenguin part en les hostilitats. I a Roma, el 4 de novembre de 1950, i en el marc del Consell d’Europa, va néixer el Conveni Europeu dels Drets Humans, on es recollien una sèrie de drets, obligatoris per als estats que en formaven part, i un sistema d’aplicació que permetés als residents d’aquests estats, un cop esgotats els procediments interns, dirigir-se a la Comissió Europea dels Drets Humans. Aquesta instància, després d’analitzar la protesta del ciutadà contra l’estat en qüestió per la violació d’un dret del Conveni de Roma, el podrà portar davant el Tribunal Europeu dels Drets Humans -conegut com a tribunal d’Estrasburg-, que dictarà una sentència condemnant o no l’estat infractor.

Els pactes internacionals dels Drets Humans

A escala mundial l’únic text existent era la Declaració Universal, que no tenia caràcter obligatori per als estats, i no s’havien redactat els dos Pactes dels Drets Humans. La Comissió dels Drets Humans es va posar a realitzar aquesta tasca, i va finalitzar-la el 1954. Però encara es trigaran 12 anys més (fins el 1966) perquè l’Assemblea General de les Nacions Unides adopti aquests Pactes i els obri a la ratificació dels estats que hi vulguin quedar obligats. I, no entraran en vigor ni tindran plena efectivitat fins el 1976, any en què van ser ratificats pel nombre mínim d’estats requerits perquè els Pactes entressin en vigor. Així doncs durant quasi 30 anys, l’únic instrument aprovat, de protecció dels drets humans, fou la Declaració Universal, que a més en principi tenia una natura no obligatòria.

El Pacte internacional dels drets civils i polítics i el Pacte internacional dels drets econòmics, socials i culturals recollien, gairebé, els mateixos drets que la Declaració Universal. Un afegiment important era l’article primer, comú als dos Pactes que proclamava el dret a la lliure determinació dels pobles, i deia que aquests “estableixen lliurement la seva condició política i proveeixen així mateix el seu desenvolupament econòmic, social i cultural”. En el Pacte de drets econòmics, socials i culturals s’inclou el dret de vaga; i en el de drets civils i polítics, els drets de les persones pertanyents a minories ètniques, lingüístiques i religioses, la prohibició de la propaganda en favor de la guerra i de l’apologia de l’odi nacional, racial i religiós; a més es va suprimir tota referència al dret de propietat.

El Pacte dels drets civils i polítics es va acompanyar d’un protocol facultatiu -que pot ser acceptat o no pels estats signants del conveni- en el qual es completen les garanties per a la seva aplicació i control. Es crea un Comitè dels Drets Humans al qual els estats presentaran informes periòdics sobre l’aplicació del Pacte. També es presentaran les queixes d’un estat contra un altre si un dels dos viola les disposicions del Pacte -sempre que tots dos acceptin aquest mecanisme-, llavors el Comitè farà un informe i intentarà conciliar les dues posicions. Finalment hi ha un tercer mecanisme, el més important de tots, que consisteix en la possibilitat que una persona nacional, d’un estat que accepta aquest mecanisme, pugui presentar una queixa individual contra el seu estat. Aquesta queixa no podrà ser anònima ni abusiva, es farà després de l’esgotament previ de tots els recursos interns possibles, i per assumptes no sotmesos a d’altres instàncies internacionals. El Comitè informarà l’estat perquè aquest formuli les observacions que consideri pertinents i elaborarà un informe que trametrà al denunciant i a l’estat denunciat. No hi ha ni condemna -perquè no és un òrgan judicial- ni reparació. Però cada any el Comitè presenta un informe dels treballs a l’Assemblea General de les Nacions Unides, i a cap estat li agrada veure com el seu nom apareix públicament com el d’un violador dels drets humans, civils i polítics.

El Pacte dels drets econòmics, socials i culturals gaudeix de menys mecanismes de garantia; tots els estats que en formen part han de presentar informes periòdics sobre el compliment davant el Comitè dels drets econòmics, socials i culturals de les Nacions Unides, i també són possibles les queixes entre estats. Però no li és permès, a una persona, presentar queixes contra el seu estat per l’incompliment del Pacte.

Evolució del sistema de protecció dels Drets Humans

Com hem vist fins l’any 1976 no van entrar en vigor els dos pactes internacionals dels drets humans; i a més tan sols eren obligatoris per als estats que havien acceptat ratificar-los; d’altra banda el mecanisme de les queixes individuals contra l’estat, del Protocol Facultatiu del Pacte dels Drets Civils i Polítics, tan sols tenia efectivitat per als nacionals dels estats que acceptaven, expressament, aquesta competència. Tot això va portar al desenvolupament d’un sistema de protecció dels drets humans mitjançant el qual la Declaració Universal va agafar una nova força.

En primer lloc, la Declaració en ésser l’únic text, a nivell universal, que proclamava els drets humans, començà a adquirir una força inesperada. Així servirà d’impuls per a la consideració d’aquests drets en l’ordenament jurídic intern i, molts cops, en les constitucions. Els estats i els òrgans de les Nacions Unides començaren a invocar la Declaració Universal com a estàndard o criteri per reclamar el compliment dels drets humans. S’hi buscava l’únic suport possible per evitar les violacions dels drets humans. Així quan la Carta de l’ONU parlava dels drets humans s’interpretava que es referia als preceptes de la Declaració Universal, que havia generat una pràctica, en els estats, de respecte als drets humans. Atès que era aprovada gairebé per unanimitat, i atesa també, la clara enunciació dels seus principis, la Declaració Universal va començar a agafar certa obligatorietat jurídica.

En segon lloc, des de la proclamació de la Declaració Universal, les Nacions Unides van començar a rebre diverses queixes i informacions, de persones i d’organitzacions no governamentals, en que es feia veure la violació dels drets proclamats per la Declaració. No s’havia previst cap mecanisme i semblava que totes aquestes comunicacions sobrepassaven les competències de les Nacions Unides. Així la Comissió de Drets Humans, des de l’any 1948 fins al 1967, va considerar que no tenia competències per tramitar-les. Però per mitjà de les Resolucions 1235 de l’any 1967 i 1503 del 1970, el Consell Econòmic i Social (ECOSOC), òrgan principal del qual depèn la Comissió, va trencar amb aquesta dinàmica, instaurant uns mecanismes basats en la Carta de les Nacions Unides i en la Declaració Universal, per tal que la Comissió dels Drets Humans pogués tramitar aquestes comunicacions.

Aquest canvi d’estratègia es va produir principalment per la incorporació a les Nacions Unides dels nous estats sorgits de la descolonització. Fins al 1967, les comunicacions rebudes eren ordenades per la Secretaria General de l’ONU en dues llistes (confidencials o no) que després passaven a la Comissió dels Drets Humans. Mitjançant la Resolució 1235 de l’ECOSOC, la Comissió dels Drets Humans pot crear òrgans especials d’investigació de les situacions, sobre la base de les informacions rebudes, sense necessitat de prèvia autorització de l’estat afectat. Es fa així pensant, especialment, en les polítiques d’apartheid de la República de Sud-Àfrica, Namíbia i Rodèsia, i, en l’ocupació israelí dels territoris àrabs després de la guerra dels 7 dies. Es parla doncs de situacions que, per llur gravetat, revelen un quadre persistent de violacions dels drets humans. Però, les comunicacions rebudes encara no es tracten individualment sinó que s’actua davant l’acumulació de queixes contra un estat. La Comissió dels Drets Humans estudia aquestes situacions de violacions en massa, persistents i manifestes dels drets humans i fa les oportunes recomanacions a l’ECOSOC el qual podrà presentar-les davant l’Assemblea General, la qual podrà adoptar resolucions i condemnar-les.

En l’any 1970, mitjançant la Resolució 1503 de l’ECOSOC, s’estableix un procediment confidencial per tractar les comunicacions individuals. S’exigeix que aquestes hagin esgotat els recursos interns i que no siguin presentades davant de cap altre instància internacional. Des de la confidencialitat s’intenta assolir la cooperació de l’estat infractor per tal de corregir la seva conducta. Si la declaració és admesa, el ple de la subcomissió per a la prevenció de les discriminacions i la protecció de les minories de les Nacions Unides, analitza el fons de la qüestió, i decideix si cal o no sotmetre la queixa a la Comissió dels Drets Humans. Un grup de treball de la Comissió rep les queixes que han passat pel filtre de la subcomissió, les estudia i elabora un informe final que sotmet al plenari de la Comissió que, després d’un debat sobre la qüestió, pot decidir demanar els bons oficis del Secretari General per tal d’arreglar la situació, estudiar més a fons la qüestió o crear un Comitè especial de investigació, amb tècnics independents i amb l’acord de l’estat. El Comitè pot fer recomanacions a l’ECOSOC i aquest als estats o a l’Assemblea General.

El 1975 es va crear el primer comitè per a una situació que no era d’apartheid, colonialisme o ocupació, sinó per investigar les violacions dels drets humans al Xile de Pinochet. Aquest Estat no va voler col·laborar amb les Nacions Unides en la protecció dels drets humans, per la qual cosa es va decidir abandonar el procediment confidencial de la Resolució 1503, i mitjançant la resolució 1235 iniciar la investigació dels fets. Després va aplicar-se el mateix tractament a Guinea Equatorial, El Salvador, Guatemala, l’Iran i l’Afganistan. La decisió de la Comissió dels Drets Humans va portar a una política que va ser denunciada com de doble mesura per la qual els estats violadors dels drets humans no són mai investigats.

El 1980, i basant-se en la resolució 1235 de l’ECOSOC, la Comissió dels Drets Humans instaura un grup de treball temàtic, no sobre les violacions dels drets humans en un país, sinó sobre una qüestió concreta en tot el món: les desaparicions forçoses i involuntàries; a aquest segueixen grups de treball sobre la tortura, les execucions sumàries i arbitràries, la venda de nens, els mercenaris, els èxodes en massa, la violència contra la dona,… S’inicien també les anomenades visites in loco, o sigui al lloc dels fets per invitació de l’estat implicat; i les accions urgents, per evitar els danys, instades per motivacions humanitàries d’ajudar les víctimes d’una situació concreta.

Paral·lelament, a escala regional s’impulsen sistemes de protecció dels drets humans que, ateses la proximitat i la coincidència de circumstàncies, poden ésser més efectius. Així continua el desenvolupament, mitjançant protocols adjunts, del Conveni Europeu dels Drets Humans del 1950, al qual s’afegeixen nous estats, especialment amb la caiguda del mur de Berlín i la desaparició de la tensió Est-Oest. Pel que fa a Amèrica, el Pacte de San José de Costa Rica o Convenció Americana dels Drets Humans aprovada el 22 de novembre de 1969, i en vigor des del 1978; a l’Àfrica amb la Carta Africana dels Drets Humans i dels Pobles del 1981; i la Carta Àrab dels Drets Humans del 1994.

Juntament amb aquesta regionalització, es viu un procés d’especialització en què aproven diversitat de convenis internacionals per a la protecció dels drets o de les categories de persones concretes, que en molts casos compten amb un sistema propi d’aplicació i control: així, cal esmentar la Convenció internacional sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació racial, la Convenció internacional per a la supressió i sanció del crim de l’apartheid, la Convenció per a l’eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona, la Convenció de drets polítics de la dona, la Convenció contra la tortura i d’altres maltractaments cruels, inhumans i degradants, la Convenció relativa a l’estatut dels refugiats, o la Convenció sobre els drets del nen, entre d’altres.

Conclusions

Als cinquanta anys de l’adopció de la Declaració Universal dels Drets Humans, podem adonar-nos que hem fet una lenta i llarga carrera d’obstacles per tal d’aconseguir dotar-nos d’instruments i de mecanismes de protecció dels drets humans, a escala internacional, capaços de pal·liar les mancances dels ordenaments interns i d’imposar-se amb força enfront dels estats que violen sistemàticament els drets humans. La cursa encara és lluny d’acabar, i moltes vegades sembla perduda davant de situacions de barbaritat i inhumanitat com les viscudes recentment a l’ex-Iugoslàvia, a la regió dels Grans Llacs de l’Àfrica, a Algèria i a tants petits conflictes locals en què l’emergència de nacionalismes agressius i d’integrismes religiosos atempten contra la dignitat de les persones, al mateix temps que un discurs conservador reivindica el particularisme davant la pretensió universalitzadora dels drets humans.

La Conferència dels Drets Humans celebrada a Viena el 1994 sota el lema TOTS ELS DRETS HUMANS PER A TOTHOM assenyalava en la Declaració Final que “Tots els drets humans són universals, indivisibles i interdependents i estan estretament relacionats (..) La democràcia, el desenvolupament i el respecte als drets humans i a les llibertats fonamentals són conceptes interdependents que es reforcen mútuament…”; tot un compromís amb un futur més lliure, fraternal i solidari.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0