Llums i tenebres del Concordat amb la Santa Seu

El 3 de gener de 1979, sis dies després d’entrar en vigor la Constitució espanyola, es firmava a la Ciutat del Vaticà un conjunt d’acords entre l’Estat espanyol i la Santa Seu, que configuraven el conegut com a Concordat amb l’Església catòlica mitjançant el qual Espanya regula les relacions amb aquesta confessió religiosa. Aquest Concordat substitueix el de 1953, que negociat des de la necessitat urgent de reconeixement internacional de l’Espanya franquista, confirmava la profunda confessionalitat de l’Estat definit pels principis fonamentals del Movimiento com una “Monarquia tradicional, catòlica, social y representativa” que “considera como timbre de honor el acatamiento a la Ley de Dios, según la doctrina de la Santa Iglesia Católica, Apostólica y Romana, única verdadera y fe inseparable de la conciencia nacional que inspira su legislación”; tot això simbolitzat amb la imposició a Franco de les insígnies de l’Orden de Cristo, la distinció més gran que la Santa Seu pot concedir a un polític. Semblava, però, que l’any 1979 tot o gairebé tot havia canviat, tant a l’Església, que acabat el Concili Vaticà II acceptà parcialment el principi de tolerància religiosa, com a Espanya, ara constituïda en un Estat social i democràtic de dret.

La Constitució del 78 dissenyà un model d’Estat aconfessional, proclamant en l’article 16 la llibertat ideològica, religiosa i de culte, i afirmant que “ninguna confesión tendrá carácter estatal”. Tanmateix, la Constitució no va voler establir un model de fonamentació laica en el qual l’Estat es mostrés indiferent al fet religiós, ja que entenia que les seves accions i objectius no han d’entrar en un àmbit propi de la consciència individual de les persones, i es limités a garantir, sense discriminació de cap mena, la llibertat de creences.

El sistema constitucional espanyol es fonamenta en la neutralitat de l’Estat, però alhora en el mandat de cooperar amb les confessions religioses, entenent, per tant, que entre els objectius de l’Estat es troba el concurs i la cooperació amb les religions per tal que aquestes realitzin les seves activitats confessionals. A més, cal tenir en compte una nova dada, l’article 16 assenyala que “los poderes públicos (…) mantendrán las consiguientes relaciones de cooperación con la Iglesia Católica y las demás confesiones”. Aquesta menció explícita de la religió catòlica ha estat criticada per diversos autors, que la consideren pertorbadora de l’eix bàsic de la visió constitucional configurada entorn el principi de llibertat religiosa i de culte, i que la qualifiquen com una declaració de “confessionalitat sociològica” de l’Estat.

En vista d’aquestes dades, i des d’una aproximació democràtica i laica, es lògic recelar d’un Concordat amb la Santa Seu negociat l’any 1976 per polítics vinculats a la Asociación Católica Nacional de Propagandistas, fet al marge de la Constitució, i que li cau al damunt com una llosa, que s’imposa sobre la legislació i que compromet internacionalment la voluntat de l’Estat, i genera responsabilitat per l’incompliment. Així, Espanya ha quedat hipotecada per un Concordat que tan sols pot modificar-se amb un nou acord entre Espanya i la Santa Seu, i que no preveu la possibilitat de renúncia o de retir unilateral, essent nul·la tota llei i disposició normativa de rang inferior contrària a les seves disposicions. Com era de preveure, les nostres sospites s’evidencien en el text del Concordat. Aquest, configurat per quatre instruments, regula successivament els aspectes jurídics, econòmics i d’ensenyament, els assumptes culturals, l’assistència religiosa de les forces armades i el servei militar de clergues i religiosos.

Deixant de banda la qüestió de l’ensenyament per abordar-la en l’apartat següent, hem de ressaltar la continuïtat amb el Concordat de 1953 si bé s’obvia la declaració de confessionalitat de l’Estat i el privilegi que el Cap d’Estat tenia de presentar bisbes per ser designats pel Papa. No obstant això, es manté un ampli conjunt de privilegis destinats a garantir el dret de la religió catòlica a exercir les tasques de culte que li són pròpies. Privilegis sobre els quals pertoquen valoracions diferents pel que fa a la necessitat i adequació per aconseguir aquesta finalitat. Així, per exemple, a més de reconèixer personalitat jurídica civil i plena capacitat per obrar a totes les ordres, congregacions i instituts religiosos, i el dret d’autoorganitzar-se lliurament, el Concordat també garanteix la inviolabilitat dels llocs de culte, la impossibilitat de demolir-los sense ser abans privats del caràcter sagrat; la inviolabilitat d’arxius, registres i documents de l’Església; la llibertat de publicació i comunicació; garanteix l’assistència religiosa en presidis, hospitals, sanatoris i hospicis; reconeix efectes civils al matrimoni canònic, el compromís de cooperar amb l’Església en les activitats d’assistència o beneficència, i l’existència de tribunals eclesiàstics, les sentències dels quals sobre qüestions matrimonials tindran eficàcia civil. En el terreny fiscal s’exclou l’Església dels impostos sobre la renda (IRPF) i sobre el consum (IVA, …), de pagar contribucions urbanes pels edificis (incloses residències de sacerdots, locals d’oficines, seminaris, convents i edificis de culte), de pagar impostos reals sobre la renda i el patrimoni; a més a més d’estar totalment exempta de l’impost per donacions i successions (essent deduïbles de l’IRPF els béns donats a l’Església). Però, més curiós és que s’estableix un període de tres anys, es a dir fins al 1982, perquè el finançament de l’Església es faci via la declaració voluntària pels impostos de la renda de les persones físiques, i malgrat això encara es continua sostenint econòmicament l’Església via Pressupostos Generals de l’Estat (sota l’eufemisme de pagaments a compte de la part corresponent de l’IRPF, l’Estat lliura cada any molt més del que després ingressa i acumula així un deute de milers de milions que ningú es preocupa de recuperar per aconseguir de complir els criteris de convergència que exigeix el Tractat de Maastricht).

Tanmateix, com s’ha assenyalat tantes vegades, la principal hipoteca es troba en el terreny de l’ensenyament. Amb el Concordat Espanya s’ha obligat que tota l’educació que s’imparteixi en centres docents públics sigui respectuosa “con los valores de la ética cristiana”; a més tots els plans educatius de l’ensenyament primari i secundari han d’incloure “la enseñanza de la religión catòlica (…) en condiciones equiparables a las demás disciplinas fundamentales”. Aquesta assignatura no és obligatòria però l’Estat queda obligat a garantir que s’imparteixi. El professorat l’escollirà l’autoritat acadèmica entre les persones proposades per l’Ordinari Diocesà, i seran membres de ple dret dels claustres de professors dels centres. Els continguts els fixarà per “la jerarquía eclesiástica”, també els llibres de text i el material didàctic, i l’Església podrà realitzar en els centres escolars públics “otras actividades complementarias de formación y asistencia religiosa”. Els pares decideixen si els fills reben o no l’assignatura de religió catòlica; si es rebutja aquesta assignatura els nens només poden fer alguna cosa estranya que no sigui discriminatòria amb els que escullen la religió. En conclusió, ens trobem que cal inventar una assignatura que sigui inútil per a la formació, poc atractiva per als alumnes i obligatòria per als que no estudiïn religió catòlica. Aquest és el càstig que el Concordat imposa als nens que opten per una educació laica: se’ls castiga a perdre el temps tancats en una aula fingint que fan alguna cosa que gairebé no deu ser res.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0