Les victòries electorals del centre-esquerra

Les victòries electorals del centre-esquerra a Portugal i Itàlia el 1996 i les més recents i espectaculars del laborista Tony Blair al Regne Unit, després de divuit anys seguits de govern Tory, i del Partit Socialista, encapçalat per Lionel Jospin, a França poc temps després de la victòria dels conservadors, que semblava podia ser de llarga durada, junt a les victòries que el centre-esquerra havia obtingut en altres Estats de la Unió Europea, ha convertit aquest corrent polític en clarament majoritari i més encara si hi afegim la força probable propera pèrdua del govern pels conservadors a Alemanya, restant pel moment al marge d’aquesta tendència l’Estat espanyol, el que no fa més que confirmar la seva tradicional manca de sincronia amb la resta d’Estats europeus.

La interpretació que s’ha fet d’aquesta situació en determinats cercles polítics i de comunicació, és que assistim a un nou floriment de la socialdemocràcia, un cop aquesta ha sabut desprendre’s dels seus vells dogmes i clixés, el que permet albirar un proper futur amb menys desequilibris i injustícies socials. Interpretació, al meu entendre precipitada i superficial, que no va més enllà de les aparences que ens col·loquen davant el nas.

Les darreres victòries dels partits de centre-esquerra, així com el creixement dels moviments nacionalistes a les nacions subordinades dels estats europeus -l’italià, l’espanyol, el britànic, etc.- i l’increment dels moviments feixistes i racistes a Itàlia, França, Alemanya, etc., són fonamentalment respostes, encertades o no, als estralls econòmico-socials, polítics i culturals que provoca en la societat l’actual acceleració de tipus de mundialització imposada pel capital financer-especulatiu, del qual el tractat de Maastricht en constitueix una etapa a l’espai europeu, i les condicions que imposa un instrument utilitzat pels Estats en contra de la seva població, per tal d’avançar en l’esmentada mundialització. Deixant per a una altra ocasió la interpretació de l’increment dels moviments nacionalistes i dels moviments feixistes, pel que respecta a les victòries dels partits de centre-esquerra, es poden fer les següents consideracions:

En primer lloc, aquestes victòries no són fruit d’unes hipotètiques propostes engrescadores dels partits de centre-esquerra, sinó del rebuig de la població a la política dels partits conservadors dirigida a eliminar les conquestes socials que s’havien assolit, per tal d’adequar l’economia a les imposicions del actual model de mundialització, oferint a canvi tan sols la seva paraula que en un futur, indeterminat i incert, si som competitius podrem viure millor. Això fa que siguin victòries molt fràgils, i que en el cas que el centre-esquerra no modifiqui substancialment la política seguida pels conservadors, cosa que pel que fins ara s’ha vist no és gens probable, una majoria de la població els retirarà el vot.

I en segon lloc, quan es parla de la necessitat d’abandonar els antics clixés, de renovar-se, en què es tradueix tot això? En constatar que la classe obrera industrial ha perdut el protagonisme que en altres èpoques havia tingut? Certament això és així, constitueix una obvietat. Però això no implica ni molt menys que l’explotació i l’opressió no continuen sent les bases sobre les quals està edificada la societat actual. Quines propostes fan per modificar aquesta situació? La formació per ser més competitius i anar alimentant així la guerra entre nosaltres mateixos? També parlen d’obrir el partit a la societat, de democratitzar-lo, però per contra cada dia estan més burocratitzats, depenent les decisions dels seus professionals, és a dir dels qui en viuen. En realitat la renovació no és tal, sinó que el que s’ha produït en aquests partits ha estat l’acceptació i adaptació a la nova situació, la de la mundialització dictada pel capital financer-especulatiu. Però, en aquesta el marge de què disposen per a què la situació d’una majoria de la població millori o com a mínim no empitjori, que és pel que demanen el vot, és molt petit, gairebé inexistent. Aquí estan els seus problemes i dificultats. Aquí és on tenen la necessitat de renovar-se. Però en tenen la capacitat? Totes les dades i indicis que avui es disposa mostren que no.

En definitiva, si bé les victòries electorals dels partits socialdemòcrates són fruit del rebuig majoritari de la població europea a la precarització de les condicions socials, polítiques i culturals que imposa l’actual tipus de mundialització, i més en concret les condicions dictades a Maastricht, atesa la manca de voluntat i/o capacitat d’aquests partits per fer-hi front, aquestes victòries serveixen per canalitzar el desacontentament cap a sortides que porten a cap lloc, tot bloquejant la seva capacitat qüestionadora i transformadora. Tony Blair pot avançar cap a una major integració del seu país a la UE, en la mesura que aquesta s’ha fet més thatcheriana. Lionel Jospin, tot i les seves possibles bones intencions, no ha aconseguit res de tangible i ja se li critica l’incompliment de les seves promeses electorals. La recent reunió a Amsterdam és prou clarificadora: ratificació de les condicions de Maastricht i paraules de preocupació pels problemes socials, acompanyades de imprecises promeses per al futur.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0