Un nou panorama laboral. Retorn al passat

En els últims anys quelcom -i molt- ha canviat en el nostre panorama laboral: algú ha mogut fitxa, agafant-nos desprevinguts i deixant-nos bocabadats i desconcertats. Un conjunt complex de causes han servit perquè la croada ultraliberal prengués de nou el timó dels temps, trastocant conquestes laborals que semblaven irrenunciables i desordenant un ampli espai del benestar -tant del benestar individual com del collectiu. Intentem assenyalar algunes de les claus que poden conformar el diagnòstic del que està passant en el mercat laboral.

En primer lloc assistim a allò que podríem denominar una “privatització” del dret laboral: un dret nascut com un mecanisme per intervenir en una relació desigual que es donava entre l’empresari i qui venia l’únic bé que posseïa, la mà d’obra. Per evitar l’abús, l’explotació i les condicions inhumanes cap a les quals fàcilment degenerava aquesta situació, progressivament, i gràcies a l’àrdua lluita dels moviments sindicals i polítics, va anar conquistant-se un dret capaç de limitar els abusos. Així, el dret laboral es va anar moldelant com un instrument de protecció del treballador, una garantia per a la part més dèbil de la relació laboral, i un límit al poder de qui comprava la mà d’obra contractant treballadors. Aquest és el concepte de dret laboral que sembla haver tocat fons. La llibertat perquè les parts decideixin les cláusules del contracte de treball -durada, salari, condicions, etc.- suposa una ruptura d’aquest dret protector. No obstant això, les parts no negocien en igualtat de condicions; una d’elles, l’empresari, es troba en una posició de força, ofereix durades, salaris i condicions fets a la seva mida, mentre que el treballador sap que si no accepta una altra persona serà contractada en lloc seu, que ningú és imprescindible i que les llistes de parats són llargues. Els límits del dret són cada cop més mínims, els contractes cada cop més flexibles, les exigències de productivitat cada cop més grans i les irregularitats acceptades pel treballador cada cop més descarades (acceptar treballar més hores de les que cobra, falsejar la categoria del seu treball, cobrar menys del que li correspon segons el conveni, …). Aquesta privatització del dret laboral avança segura i amb bon ritme, i no sembla veure’s la línia d’arribada Hi haurà dret laboral en el segle XXI o la mà d’obra tornarà a ser considerada com una mercaderia més a l’únic albor de la llei de l’oferta i la demanda?

Una de les conseqüències més clares d’aquest procés és la inestabilitat laboral. La nostra generació ha passat d’una societat en la qual el treball d’una persona era un de sol i per a tota la vida, a una societat en la qual els canvis de lloc de treball, adequadament amanits amb períodes de desocupació són el nostre pa de cada dia. Una bateria de nous contractes laborals -els contractes escombraries- substitueixen als antics contractes indefinits. Així, apareixen en escena, contractes per tres mesos amb quinze dies de prova, que es prorroguen fins al límit del que és permès per acabar despatxant el treballador per tal de no fer-lo fix; contractes d’aprenentatge on ningú ensenya res i l’acomiadament és gairebé automàtic; contractes en pràctiques amb el 60% del sou per a treballadors amb una àmplia experiència a les seves espatlles; i per últim, els contractes d’obra i servei que finalitzen quan s’acaba una obra o servei determinat, o sigui, en la pràctica quan vol l’empresari. Així, el trànsit del treball a l’atur és ràpid i quasi segur, encara que imprevisible: avui treballes, demà ja ho veurem… i cada vegada la cobertura de l’atur és menor (hem passat de tenir dret a 6 mesos d’indemnització per desocupació per any treballat, a tenir dret només a tres mesos i menys quantitat… suma i segueix).

A més d’aquesta inestabilitat una altra paraula clau defineix l’actual panorama laboral: la precarietat. Amb els nous contractes temporals l’acomiadament pot produir-se en qualsevol moment i gairebé sense costos per a l’empresari; en aquestes circumstàncies, a veure qui es queixa. Cada cop s’exigeix més productivitat, es treballa a preu fet, els horaris es compleixen al peu de la lletra quan no es sobrepassen, els salaris són els més baixos possibles i sense expectatives de creixement, i els drets socials es queden en estat letàrgic per la por a l’acomiadament. A vegades, el treballador es veu obligat a acceptar irregularitats que el perjudiquen per no veure’s al carrer: treballar sense contracte, cobrar menys del que està estipulat en el conveni, fer més hores de les reglamentàries, o realitzar treballs de categoria superior fent constar en el contracte categories inferiors…Tota una ganga.

Per tal de pal·liar aquesta situació vénen d’un altre planeta, i seguint una relluent estrella d’or, les empreses de treball temporal (ETT). S’aprofiten de l’alta taxa d’atur i acumulen currículums d’aturats que ofereixen com a mà d’obra barata a les empreses, i es queden amb una part substanciosa del trist salari del treballador. Les empreses no contracten directament el treballador sinó que el contracta l’ETT per uns dies o per unes hores. El resultat: igual o més treball, menys salari, pitjors condicions i cap estabilitat laboral.

Tots aquests canvis no es donen en un medi hostil, al contrari: mentre els beneficis empresarials van en augment, les empreses cada cop contracten menys i en condicions més precàries. Així, mentre al treballador se li desmunta la seva seguretat i la qualitat de vida i se li deteriora el seu benestar individual i familiar, pot contemplar -durant la mitja part dels partits de futbol descodificats en interès general- com li cau a sobre aquest edifici que semblava tan sòlid de l’Estat de benestar. Totes les peces del puzle encaixen a la perfecció… i a més són mals temps per a la poesia.

Una nova filosofia “popular”, en el pitjor sentit del terme, pretén explicar l’absència de nous contractes de treball i l’alt grau de precarietat i d’inestabilitat, amb els alts costos de l’acomiadament per a l’empresari. Una fórmula que pot resultar parcialment certa en el cas de les petites i mitjanes empreses, però que s’adiu poc amb el nul augment d’ocupats a què ha donat lloc l’augment dels beneficis empresarials. La quadratura del cercle suposa intentar bescanviar els costos de l’acomiadament per l’estabilitat laboral. Si el contracte és fix, no ho és perquè se’l denomini fix, sinó perquè els costos de l’acomiadament fan que l’empresari hagi de pensar-s’ho més d’una vegada abans de despatxar el treballador. Si fem que l’acomiadament sigui “barat”, encara que el contracte s’anomeni “fix”, “estable” o com es vulgui dir, l’empresari en tindrà la durada a les mans, serà tan “fix” o esporàdic com vulgui l’empresari. S’oblida, a més, que l’estabilitat laboral és quelcom més que un “cost empresarial”, és un indicador directe de qualitat de vida pel treballador i el seu entorn familiar, és la diferència entre la mercaderia i la persona.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0