Tenim un problema

Amagar el cap sota l’ala no és mai una bona solució. Ja fa alguns mesos que els conflictes derivats del fenomen okupa han passat a ser tema de debat. Primer va ser a Terrassa, pocs dies més tard vam assistir al conflicte del cine Princesa de Barcelona, i a la segona desocupació de Terrassa. En els primers moments en aquests assumptes l’actuació desproporcionada de la policia feia difícil un judici acurat.

Som al davant d’una cruïlla. El primer camí ens mena a incrementar l’actuació policial i acostumar-nos a la violència quotidiana als nostres carrers i places. El segon camí ens ha de portar a una anàlisi més complexa. Trobar solucions senzilles a problemes complexos és propi de mentalitats autoritàries.

Partim d’una constatació: hi ha joves que protesten violentament. A què respon? Què volen? Qui són sociològicament? Ens estan dient alguna cosa que no saben formular explícitament? És una protesta generacional? És pura manipulació? Tenim encara massa interrogants. Hi ha algunes coses que sí són clares.

La primera és que en les franges juvenils el nivell de vertebració social és lamentable. Hi ha una manca clara d’associacionisme juvenil. No hi ha associacions pròpiament juvenils, ni locals en condicions, ni professionals d’aquestes associacions, ni recursos, ni consideració social i política, i, el que és més important, no hi ha mestratge. Pel camí s’ha demostrat el fracàs de l’animació sociocultural a Catalunya. Un invent “gaullista” (paternalista i dirigista) creat per ofegar les organitzacions obreres i populars a França. Aquí ha impedit la vertebració del teixit juvenil durant els 20 anys de institucions democràtiques.

La segona reflexió és igualment incontestable. Els joves no participen ni en els partits ni en els sindicats. Fa temps que tothom ho diu. Ningú no fa res. Després de tants congressos, algú ha sentit a dir alguna proposta sobre els joves?

La combinació de la manca de vertebració social i de vertebració política fa que la situació sigui explosiva. Davant del conflicte no hi ha canals de debat, de formació, de conciliació, de negociació, d’alternativa.

La tercera reflexió és el paper que pares i mestres tenen sobre la joventut. La generació de la transició no es va formar, no tenia tradició de la cultura democràtica. Tampoc van tenir mestres i sembla que volen reproduir aquest model anòmal. Han confós la llibertat amb la tolerància benevolent on tot és relatiu, tot és discutible (són iguals els brigadistes antifeixistes que els feixistes, per exemple). Els joves han crescut sense punts de referència. Uns punts de referència que poden servir tant per acceptar-los com per rebutjar-los, tant se val.

Aquests joves que diuen estar contra el sistema, ho estan realment? o només contra part del sistema? No puc creure que estiguin contra el sistema de pensions o contra la sanitat pública o contra l’ensenyament públic. Ho saben que això també és “sistema”?

Algú els ho ha explicat? Algú els ha format políticament? La generació dels anys 60, els pares i mares d’aquests nois i noies, han cregut que educar en valors volia dir adoctrinament. S’han equivocat. Algú els ha explicat a aquests joves que els mitjans prefiguren el fi? Algú els ha explicat que una bona reivindicació amb violència queda deslegitimada? Algú els ha explicat que en un conflicte violent sempre guanya el més violent? Els més violents, mai no pensen en una societat on tots siguem feliços ni en un sistema millor. La manca de participació social i política ha ajudat a enquistar els problemes.

Una generació ha explicat als seus fills que fer la mili és una bajanada. Quan aquests joves decideixen no fer-la (via PSS o insubmissió) llavors comencen els problemes. Si a la mili hi haguessin d’anar els pares hi hauria exèrcit professional des de fa anys.

Si la precarietat laboral fos del 70% en la població de pares de família (entre 30 i 60 anys) s’haurien fet tres vagues generals. Si els adults haguessin de viure separats obligatòriament de llurs parelles i fills, per manca d’habitatge, en la mateixa proporció que llurs fills, s’hauria fet un gran pla d’habitatge de veritat. En comptes d’això s’espera que la piràmide d’edats invertida solucioni el problema per si sol. Mentrestant, per als joves 10 anys és una eternitat.

El missatge dominant és que cal acostumar-se a canviar de feina sovint. Una cosa és canviar de feina 4 o 5 cops al llarg de la vida i l’altra 4 o 5 cops cada any. Això vol dir canviar de feina 200 vegades al llarg d’una vida sense saber què passarà al cap de 3 dies, 3 setmanes, 3 mesos. Si les empreses de treball temporal (ETT) contractessin fonamentalment adults faria temps que en parlaríem.

Mentrestant, Càrites i Benestar Social avisen que baixa perillosament l’edat dels pobres, que cada dia són més joves.

Cal condemnar amb totes les nostres forces la violència que hem viscut aquests dies. Cal condemnar explícitament la violència d’uns joves que no sabem què volen i que queden deslegitimats. Ara bé, no podem amagar el cap sota l’ala més temps. No podem deixar que els esdeveniments dirigits per l’atzar –o aneu a saber quins altres interessos– ens errin el camí de la democràcia i la solidaritat. La llibertat ens pot fer feliços si som capaços, des de la raó, de decidir el nostre propi destí. Mai els adults havien viscut tan d’esquena als seus joves. Mai uns joves havien viscut amb tanta desorientació. Tenim un problema. Cal que els adults, pares, mestres i polítics donin el primer pas abans que sigui tard.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0