L’esquerra a Catalunya i el futur

En iniciar aquest relat –una visió particular del futur de l’esquerra a Catalunya–, hom es fa una pregunta: és possible reflexionar sobre el paper de l’esquerra a Catalunya, el mes de novembre de 1996, obviant les imatges sobre la situació al Zaire, el conflicte algerià, la situació a Chiapas o els enfrontaments a l’antiga Yugoslàvia?

És evident que tota reflexió sobre el futur d’opcions polítiques o ideològiques cal arrelar-la en el propi entorn geogràfic (que vol dir econòmic i social), però no és menys evident que no es pot plantejar cap hipòtesi de futur al marge de la globalització econòmica i social a nivell mundial, ni, si parlem de l’esquerra, al marge de la problemàtica Nord-Sud.

Veure qualsevol anunci de qualsevol debat sobre l’Estat del benestar a Catalunya, i escoltar al temps les notícies sobre una mortalitat de 1.000 infants/dia al centre d’Àfrica, permet obviar tot comentari sobre on hem de situar les prioritats ideològiques i d’acció de l’esquerra a Catalunya. No es tracta de negar els nostres problemes en nom d’uns de superior abast; es tracta d’entendre que el principal antagonisme social dels nostres dies no el podem situar dins de casa nostra, sinó entre aquesta casa nostra i el món subdesenvolupat.

La gent jove de Catalunya, a la qual els partits polítics d’esquerra han d’anar a buscar en els cenacles de les ONGs, en el món de la solidaritat o en els camps de treball de l’humanisme, ho ha entès de manera clara, i situa aquella problemàtica per damunt de les contradiccions entre empresaris i treballadors, entre capital i treball.

Naturalment que en el fons del dilema Nord-Sud ens hi apareixien aquelles contradiccions entre capital i treball, però la gent que mira al futur des d’una òptica progressista varia avui i aquí les seves prioritats, en funció d’aquells desequilibris socials a l’escala planetària.

Vull dir amb això, que la principal contradicció sobre la qual construir una possible teoria del futur de l’esquerra a Catalunya, no la trobarem segurament en el treballador –nucli, a partir del qual podem explicar i explicar-nos la història, sinó en el ciutadà-nucli, els anhels, les inquietuds i el posicionament social del qual neguen les veritats absolutes, fan inviables les consignes, i pluralitzen els fils conductors de qualsevol opció política a Catalunya, esquerres incloses.

Des d’aquesta percepció crec que el futur de l’esquerra a Catalunya passa per dues opcions polítiques bàsiques: fonamentada una –segurament majoritàriament– en la reforma del sistema al servei del ciutadà, i l’altra en la negació del propi sistema al servei d’una opció ideològica. Aquesta segona opció –segurament minoritària– ha d’existir per tal de fer possible integrar en el sistema una part important dels agents polítics anti-sistema, i, al mateix temps, per legitimar als ulls de la majoria dels ciutadans aquella primera opció possible. No es tracta d’una fotocòpia del model italià, sinó de l’estat de la qüestió en un país on quaranta anys de dictadura han deixat un pòsit de lligams indestriables entre ideologisme i concepció de partit polític, la qual cosa fa possible que per alguns ciutadans la finalitat d’un partit no sigui la conquesta del poder polític, sinó la “plàtica” antisistema. Les formacions polítiques que neixen a l’aixopluc d’aquestes concepcions són, de ben segur, tan necessàries pel sistema com poc útils per a la majoria dels ciutadans.

Si abans esmentàvem els joves integrats en el món de la solidaritat interna i internacional, per tal de palesar unes opinions polítiques, ara i aquí no podem sinó esmentar la tasca i orientació político-sindical de CCOO i UGT com a aval a les nostres tesis.

És aquella primera opció, la de l’esquerra reformista, la que té la responsabilitat de construir una alternativa a Catalunya, fonamentada en els drets i deures dels ciutadans, de tots els ciutadans, i des de la convicció que, cal un nou ordre mundial (i aprofundir en el debat sobre el futur de l’ONU com a marc de relacions envers aquest nou ordre), cal un treball polític “sine qua non” lligat al conjunt d’organitzacions assimilables de l’interior de la Unió Europea, i cal un disseny de polítiques pensades per a una societat multiètnica, multicultural i multiracial, com a pas imprescindible per a un correcte enfocament de la problemàtica Nord-Sud.

Una esquerra reformista, un centre-esquerra si algú prefereix anomenar-lo així, que trobarà la seva definició en una o més formacions polítiques (al capdavall això cal fer-ho dependre del sistema electoral), però que palesarà la voluntat de governar conjuntament Catalunya, oblidant antigues querelles.

L’escenari català d’abans del 3 de març del 96 era el d’un PSC que crida a no votar IC ja que això “és llençar el vot”, ni ERC ja que “representa un perill per a la convivència”; el d’una IC que crida a no votar PSC ja que són “un niu de corrupció”, ni ERC ja que “obliden tot contingut social en les seves propostes; i el d’una ERC que clama contra el vot al PSC i a IC per “espanyolistes i botiflers”.

El debat de “l’olivera” ens permet passar a un escenari en el qual els nuclis dirigents del PSC, IC i ERC –i aquesta és l’esquerra real i no cap altre– sostenen públicament la possibilitat i conveniència d’arribar a acords de govern, sense que ningú renunciï a la seva especificitat. Amb olivera o sense olivera, l’endemà de les properes eleccions autonòmiques catalanes l’entesa és possible, i aquest és el millor fruit (o està de moda dir-ne “dividend”?) del debat encetat a l’entorn de l’arbre romà.

Els eixos vertebradors de “economia”, “ecologia” i “ètica”, com a claus d’un futur projecte de progrés a Catalunya, cal anar-los definint en aquell marc, el de l’entesa. No és hora d’exclusivismes, ni de “patriotismes de partit” (sempre m’ha fet gràcia aquesta expressió i he pogut comprovar, en utilitzar-la jo mateix, els seus efectes letals sobre parts de la militància partidista), ni de posar el carro davant els bous.

Hi ha una realitat: Catalunya, la capacitat de la qual d’engrescar a projectes nous està estancada de fa temps, de tant pendent com està el seu Cap de la situació fora muralles, i els estaments amb “dret de vot” de la situació del propi Cap. Cal remoure aquestes aigües, des dels partits d’esquerra i, sobretot i fonamentalment, des de la societat civil, en el ventre de la qual hi ha les millors energies per desplegar la Catalunya del segle XXI. La “contaminació política” d’alguns dirigents de l’esquerra catalana, ja sigui pels molts anys d’exercici, ja sigui per “l’afecte a la cadira”, ja sigui per les seves vivències “fora muralles”, pot ser un obstacle per fer avançar aquell projecte; com ho pot ser el calendari electoral i la necessitat o no de nous pactes amb el govern de l’Estat.

Però cap d’aquests obstacles ens hauria d’importar ara i aquí. El treball no antagònic de les tres formacions principals de l’esquerra catalana, l’increment del diàleg intern entre totes elles, l’extensió d’aquest diàleg al conjunt de la militància, i l’activitat notarial de “fe pública” i motriu de la societat civil, tard o d’hora donarà les seves rendes. L’olivera és un arbre de producció cíclica, i hem començat a deixar enrera els anys de poca collita. Això si, encara és un conreu subvencionat; cal que sigui capaç de mantenir la família per la seva pròpia producció i … la cotització del fruit en el mercat.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0