Joventut, participació i municipi

Pretendre parlar de les polítiques adreçades als joves des del municipi, fent abstracció del marc social en el qual ens desenvolupem és com posar-les en una bombolla de vidre sense vent ni gravetat; però també, en aquest cas, sense gent. Si bé el nostre interès com a dirigents juvenils és representar els interessos immediats dels joves i, per tant, donar respostes als seus requeriments, creiem que és necessari explicar la nostra visió de com ha de ser l’acompliment de la gestió municipal en el nou escenari social.

Temps de canvi o hora de canviar

Avui en dia, a Amèrica Llatina, està molt de moda una frase utilitzada pels joves del Maig del 68 a París que diu: siguem realistes, demanem l’impossible. La qual ens remet al camp de les utopies, que no són res més que les que ens marquen el rumb de cap a on volem arribar, però sense dir com. Però mentrestant, i en l’instant en què estem ocupant un espai de gestió o de control, hem de col·laborar permanentment amb accions concretes per millorar la nostra realitat.

Els avions no volen perquè els homes hagin après a alliberar-se de les lleis de la gravetat, sinó perquè han après a calcularles. Les societats no progressen llevat que les forces polítiques i socials sàpiguen, tal com indica la frase de Víctor Hugo, “mesurar la quantitat exacta de futur que es pot introduir en el present”. Això no vol dir declarar la mort dels somnis o de la utopia, ans al contrari, l’intent de realitzar-los, de portar-los a la pràctica. Al nostre entendre, en el camp de les ideologies, no té perquè existir un progressisme de govern i un altre d’oposició, un de gestió i un altre d’utopia, un limitat pel present, l’altre condemnat a l’irreal. Avui només hi pot haver un únic progressisme: el que assumeix els interessos de tota la societat.

En aquest context i amb el paradigma d’intentar “realitzar” la utopia és on considerem que la clau es troba en retornar el poder a la gent. Això s’aconsegueix amb la descentralització, que consisteix en acostar les decisions a aquells a qui concerneixen, i permetre així a cadascú influir més directament en el seu futur. Es tracta de modificar les relacions entre governants i governats al reemplaçar la desconfiança dels ciutadans respecte dels funcionaris electes pel reconeixement de la seva autonomia i de la seva responsabilitat. En aquest sentit hi haurà una doble preocupació de democràcia i d’eficacia.

Per tal de saldar l’enfrontament entre els poders corporatius i els partits polítics és necessari integrar les forces socials en el gran joc de la política. Es tracta de despertar la societat civil, ja que és un nivell on es poden dissoldre les tensions polítiques i es pot definir el contingut del compromís i de la negociació social. És un compromís dinàmic que assegura el progrés comú i ha de convertir-se en un contracte social. Com expressava Jean Monnet: “Quan es reuneix homes de diversos orígens, se’ls enfronta a un mateix problema i se’ls encarrega de resoldre’l, ja no són els mateixos homes. Des del moment en què ja no són allà per defensar interessos, assumeixen sense esforç el mateix projecte”. Això implica una revolució cultural, per la qual cosa s’ha de desenvolupar un treball previ de sensibilització en profunditat per retornar als habitants la consciència i l’orgull de la seva pertinença al lloc: és a dir la voluntat col·lectiva d’aconseguir un projecte de desenvolupament integral en l’àmbit local.

Cada municipi pot adoptar la modalitat pròpia d’organització. Però, sens dubte, és necessari distingir les funcions de sensibilització i ajuda a la maduració d’un projecte de desenvolupament, de les d’animació, gestió i realització tècnica. Un cas podria ser el dels comitès de ciutadans o el dels centres de participació popular, amb l’objecte d’organitzar l’encontre, el diàleg, la consulta i l’animació de les estructures existents. Aquesta forma de democratització municipal és molt important, no tant per la capacitat de resolució dels problemes en aquesta escala, sinó perquè tipifica la classe de canvi que és viable, significatiu i, que constitueix un esglaó per al futur i per a estadis superiors.

En el municipi és on hem d’ancorar gran part de la nostra acció ja que és el lloc on més aviat es poden arribar a veure resultats. Si la gent s’organitza millor i s’involucra amb les autoritats locals aconseguirà uns serveis millors a través d’un control més efectiu de la qualitat. Només si demostrem que és possible la descentralització i l’expansió de la participació ciutadana a escala local, aconseguirem després instal·lar-la i mobilitzar-la a l’entorn de les qüestions macro que afecten potser en major mesura l’activitat quotidiana, especialment la dels joves.

Saldo a favor

A través d’aquestes iniciatives hem de redescobrir l’individu com a finalitat de la vida i de l’organització social. Però, aquest individu ja no és aïllat, és conscient dels altres alhora que de sí mateix. Aquest jove ja és amo de les regnes del seu destí, no busca en primer lloc la seguretat, sinó que assumeix el risc, però exigeix una gratificació: si és en notorietat, ser conegut; si és en estima, ser reconegut. Això és possible, feliçment, perquè les generacions noves han incorporat, en certa forma, el treball en equip i l’estat mental necessari. El practiquen fins i tot sense pensar i, encara menys sense jactar-se’n. Ja és part de la seva naturalesa.

Cal que els governs i les entitats locals aprofitin les potencialitats que els col·lectius de joves contenen. El “capital social” i els valors de solidaritat i cooperació que ells sostenen de forma innata. L’objetiu comú és obtenir una societat de progrés, sense dogmes de mercat ni de temple, ja que cada cop més, i tan ben assenyalat per l’escriptor Octavio Paz, el capitalisme, aquest sistema que ha guanyat una batalla però que és lluny de guanyar la guerra enfront de la desigualtat, “en sap molt de preus però gens de valors”.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0