Ser o no ser

Els indígenes Kuna o Dule són una de les 45 cultures nadiues que romanen a l’Amèrica Central. Els Kuna viuen en terres de l’Estat de Panamà però aconseguiren, a mitjans d’aquest segle, un territori autònom reconegut políticament pel govern: la comarca de San Blas, comarca Kuna Yala (Abya Yala). La població kuna no supera les 50 mil persones i es reparteix per comunitats insulars. Fins fa ben pocs anys conservaven la seva cultura amb gran puresa: la llengua, els seus mites religiosos i la seva organització social comandada pels Saila, màxima autoritat administrativa i espiritual d’una comunitat. Avui, la cultura kuna lluita per sobreviure davant l’embat de la cultura occidental. Aquesta reflexió del poeta kuna Arysteides Turpana palesa la tortura cultural que sofreixen les cultures minoritàries. Curiosament, per a l’autor, la cultura catalana és l’exemple dels seus anhels.

Ha estat sempre cert que on hi ha Napguana (la terra o la Mare Natura) floreix la cultura indígena, però en la seva absència es mor. El lligam entre Napguana i la vida material del Olodulegan és una qüestió ontològica, una qüestió de ser i no de significar, perquè Napguana és la base de la resistència material i espiritual de les nacions d’Abya Yala. La comunió del Gungidule (atribut que es dóna a alguns membres de la comunitat) amb Napguana és íntima i està formada de tal manera que la frontera entre Napguana espiritual i Napguana material és borrosa. Per entendre millor aquest “pensament salvatge”, em sembla que es podria il·lustrar pensant en una fotografia que, com sabem, està composta per una part negativa i una de positiva, tant en el seu estat de revelat com de no revelat. L’essència material es transforma en l’essència espiritual de la mateixa manera. Napguana és sinònim de Nana, que vol dir Mare. Així, el poeta René de Gardi va escriure:

Així parlava Saila de Gardi:

“Hi ha aquells que tenen dues esposes, però cadascun de nosaltres només te una mare,

Hi ha aquells que apallissen a llurs esposes, però fem que els dies de la nostra mare siguin plaents.

Hi ha aquells que assisteixen a la mort de la seva dona, però la mare ens sobreviu a tots.

Hi ha aquells que, després d’enviduar es tornen a casar, però la pròpia mare mai és vídua.

Hi ha aquells que tenen terres i les usen per fer negocis, però ningú pensaria en prostituir la mare.

Hi ha aquells qui traeixen llurs esposes, però els bons fills mai traeixen la seva mare: la seva pàtria”.

L’arribada dels espanyols va marcar l’inici de la caiguda de Abya Yala, una desgràcia en tots els sentits de la paraula, perquè els espanyols van portar únicament desolació i mort. Dir “espanyol” és sinònim de “tots els mals junts”. Cap conqueridor sirià, romà o gringo (i no estic dient grec, per equivocació, sinó gringo) va perjudicar tant, en termes demogràfics o per la seva criminalitat i saqueig, a cent milions d’éssers humans, ni va arrabassar el més profund de la terra com ho van fer els espanyols, tan brutalment. Són responsables del primer ecocidi de tota la història de la humanitat. Ara, abans que la terra sofreixi més danys dels que ja té, és imperatiu que formem aliances amb tota la gent del món per lluitar braç a braç per intentar aturar la deterioració de l’ecosistema.

Aquests esdeveniments van demostrar que nosaltres, els Gungidules som guardians de la natura no només en l’àmbit del discurs sinó també en el camp de les nostres accions. En aquest camp continuem sentint la tradició dinàmica, sentint respecte per la natura, perquè com va dir Ailton Krenak, un indígena, un brasiler, i un lluitador pels drets dels pobles nadius, en un fòrum internacional: “No hem de defensar la Natura, hem de respectar-la”.

El respecte per la natura forma part de la tradició Kuna. No obstant això, és necessari fer una observació: en els darrers anys, la comarca Kuna de San Blas ha estat inundada amb menjar enllaunat, i com a resultat es pol·lueix el mar ja que la gent hi va llençant les llaunes. Per tant, davant d’aquesta situació, fins ara inèdita, és necessari impartir a la gent educació ambiental. A les escoles de San Blas, l’espanyol ha de ser reemplaçat per classes d’ecologia, per nosaltres és més vital.

En general, la joventut d’avui dia, i les persones en què es convertiran, són els més alienats del món. És evident que hi ha excepcions. La veritat és que avui comencem a veure amb més claredat el producte de l’explosió de l’alienació occidental que ha arribat amb la força d’una tempesta elèctrica i ha ferit mortalment la identitat Dule. No obstant això, els Gungidules, desgraciadament a l’estil dels demagogs han estat capaços de vendre amb èxit a l’exterior la imatge que són els més Indis dels Indis. No hi ha dubte que són els Indis més astuts!

No hi ha dubte que els Gungidules tingueren una història esplèndida, una història majestuosa. Però això és quelcom que pertany al passat. No som protagonistes de la nostra història. Aquells que avui venen la nostra imatge com si fóssim encara la mateixa gent que érem en els bons vells temps, ho fan per mistificació o romanticisme o per mala fe o simplement perquè tenen por d’encarar la realitat. “Quants caps plens de pardals!”

Sovint, els Gungidules es fan ressò de les paraules del cacic Yabiliginya: “Qui diu que estem cansats de ser Indis?” Si no hi hagués hagut la mínima sospita de tal debilitat, no hauria fet una pregunta com aquesta. La cultura oficial del Panamà, és a dir la cultura ladina, va assestar un cop mortal a la cultura Dulepanamenya atacant primer la llengua, que els ladinos nomenaven “dialecte” i després les matemàtiques.

A les escoles privades de la ciutat de Panamà, s’ensenya l’anglès i el francès, a més de l’espanyol. En canvi, a les escoles públiques de San Blas està prohibit que el “petit indi” parli la llengua materna i s’obliga a reemplaçar-la per l’espanyol. En altres paraules, mentre els nens de classe mitja i alta des del primer grau aprenen dues llengües a més de perfeccionar l’ús de la llengua materna, els pobres “petits indis” van a l’escola a desculturitzar-se. Els nens indis desaprenen la llengua nativa i comencen a parlotejar en el dialecte del llatí vulgar, és a dir en espanyol. El ministre d’Educació compta amb la complicitat de dirigents decadents que diuen: “perquè els Gungidule han d’aprendre a parlar dule si ja ho fan?

Perquè, aleshores, les universitats iberoamericanes tenen departaments d’espanyol, si l’espanyol és la llengua nativa dels ladinos? Hem vist mai un anglès o un francès que castri lingüísticament el seu fill? La primera classe que abandona la seva llengua és la burgesia i entre els Kuna, els autonomenats intel·lectuals.

Les minories culturals no ho han perdut tot; al menys ens podem consolar amb el cas de Catalunya. Arribar a Catalunya és arribar en una comunitat que ha superat la tirania espanyola i reapareix avui, nascuda de nou i plena d’amor per la vida. En els carrers casi no sents parlar l’espanyol. Els nens parlen català a l’escola, com Déu mana. A la Universitat de Barcelona, la llicenciatura en filologia catalana està més ben considerada que la llicenciatura en filologia espanyola. Així és com hauria de ser. “El llenguatge no és tan sols un mitjà per expressar un pensament”, va dir el matemàtic anglès Boole, “més aviat és una eina de la raó humana”.

Respecte a les matemàtiques, la situació Kuna és igualment per tornar-se boig. Per comptar en Dulegaya, és necessari dominar l’aritmètica, la geometria i conceptes fonamentals. Nombre, forma i càlcul configuren el sistema de comptar a Dulegaya. Això explica perquè els diners i el peix no es compten de la mateixa manera. Per exemple:

11 = (10+1), és a dir, cal sumar.

80 = (20×4), és a dir, cal multiplicar.

90 = (20×4)+10, cal multiplicar i sumar.

Amb el sistema de comptar en espanyol, quants futurs Galileus, Descartes, Fermats, Pascals, Laplaces, Poincarés, Kantors,… han estat enverinats a les escoles de San Blas?

La meva generació, que té entre 35 i 50 anys, és l’última generació de Gungidules ja que el futur pertany als qui han escollit viure: els Kuna han optat per suïcidar-se.

En la dialèctica del colonialisme no hi ha terme mig: es colonitza un lloc o no es colonitza. En bon espanyol, Maria Moliner, que confon Mèxic amb Cuzco, tradueix el terme cholo com a “indi civilitzat”, en altres paraules, aquell que s’ha colonitzat. No hem vist els mateixos indis donar origen a “El Pare de la Civilització a San Blas” o “El Dia de la Civilització” o “El Parc de la Civilització”? Pobrets! Que comediants! En veritat, jo dic: colonització i “cholonització” són un i el mateix!

Nietzsche va dir que els jueus eren el poble més singular de la història mundial, perquè quan van enfrontar-se al dilema de “ser o no ser”, amb una freda determinació van decidir “ser” a qualsevol preu. Però els Kuna han escollit el camí més fàcil: el suïcidi. Segons el càlcul nietzscheà “el banquer pensa immediatament en el negoci, el cristià en el pecat i la noia en el seu amor”. Jo hi afegiria un altre pensament: “i els Kuna en la “cholonització”. Quan Saila de Gardi pensa que els animals són capaços d’empitjorar encara més el nostre ecosistema, el jove, per la seva banda, està pensant en qui serà el proper “animal” que presentarà el proper show eròtic de salsa…

Espero que les profètiques paraules de Nostradamus no siguin veritat: “Des de l’arxipèlag sideral els homes de la raça daurada respondran al uníson a “occident”.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0