No els doneu peix o canya, potser volen pollastre

Estic en contra de la cooperació al desenvolupament (no la d’emergència com Metges sense Fronteres o Creu Roja) per principis; la cooperació al desenvolupament no es basa en la igualtat d’oportunitats, sinó que reprodueix dos models de relació, el del control colonial i el de la caritat, els quals han fet molt mal a l’esquerra.

Aquesta relació perversa ens està distorsionant, les categories morals i la percepció del món i de nosaltres mateixos. Per exemple, totes les organitzacions d’esquerres criden molt enraonadament “racisme” quan un negre rep una pallissa, però no vaig sentir a ningú parlar de racisme quan va morir un milió d’éssers humans a Burundi per ser d’una ètnia diferent, potser perquè van morir a cops de matxet. Matxets que es fabriquen allà mateix. Ens horroritzem davant les declaracions del pobre Joan Pau II, però no ens afecta el fonamentalisme dels hindús contra els musulmans o dels musulmans contra els animistes; són pobres, i això sembla que els disculpi de tot.

Un altre exemple és el treball infantil (no entraré en el turisme sexual), que s’admet per respecte a les tradicions d’aquells països. Si els nostres avis aixequessin el cap! També aquí era tradició que els nens de sis anys treballessin a les fàbriques o als camps. Precisament per eliminar aquesta “tradició” i trencar el cercle infernal d’explotació i misèria econòmica i moral van morir molts homes; perquè els nens, en comptes d’estar tancats a les fàbriques o a lliure disposició dels seus pares, anessin a escola i fossin lliures. Se’ns diu que això deixarà moltes famílies sense ingressos! Que velles que són aquestes excuses. Aquí, cap família es va morir de gana perquè els seus nens comencessin a gaudir de la igualtat d’oportunitats. De moment els amos van guanyar menys, però amb el temps tothom (amos inclosos) ha viscut millor.

Ser pobre o ser d’una ètnia diferent no dispensa de respectar els drets humans, com tampoc en dispensava ser un treballador miserable de la Barcelona de principis de segle. Aquest doble nivell moral només s’explica per l’actitud paternalista i protectora que adopten tots els cooperants-contribuents cap als seus pobres particulars. Potser perquè tractar-los com a adults i com a iguals planteja incògnites i reptes massa onerosos.

Estic en contra de la cooperació al desenvolupament per ineficàcia econòmica. Mentre subvencionem els nostres pagesos perquè produeixin per sota dels preus mundials, els productors del Tercer Món s’endeuten per produir i no poder vendre perquè estan per sobre dels preus de mercat. Mentre subvencionem les nostres indústries de baixa tecnologia (tèxtil, per exemple) per mantenir llocs de treball, protestem perquè les matèries primeres dels països del Tercer Món no es paguen a un preu just. El problema és que tancant el pas a la creació d’indústria lleugera, no deixem desenvolupar-se un teixit industrial suficient (industrials, manobres i capitals), que pugui plantejar-se deixar d’exportar matèries primeres i començar a manufacturar i exportar valor afegit.

El resultat és que no deixem crear ni mercats interns amb capacitat de créixer autònomament ni estructures polítiques capaces de mobilitzar els recursos colossals (naturals i sobretot d’intel·ligència humana) d’aquests països, avui malbaratats o ignorats per classes polítiques lligades als nostres interessos econòmics.

Potser és molt poètic finançar una cooperativa rural d’artesans peruans, però el que calen són solucions per als milions de persones que, cada cop més, col·lapsaran les ciutats del Tercer Món; en un moviment migratori que hipòcritament critiquem després d’haver-lo culminat amb orgull a casa nostra, perquè ens ha permès deixar enrera el tancat món rural i fruir de l’obert, ric i excitant món urbà.

Actuem com els rics de totes les èpoques. Fem caritat al nostre pobre particular (la cooperativa índia tan decorativa, els negrets d’ulls grossos i poètics), per compensar l’explotació que significa permetre governs despòtics que mantenen els pobres del món ben tancats i controlats dins les fronteres que defensen els nostres privilegis: l’analfabetisme, la manca de drets polítics, la discriminació social, les tradicions rurals opressives i buides de cap altra raó de ser que no sigui el manteniment, directe o indirecte, dels nostres privilegis.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0