La cooperació al desenvolupament

Possiblement un fervent defensor de la doctrina neoliberal ens dirà que la cooperació al desenvolupament dels pobles és necessària, atès que així amplien mercats i creix la possibilitat de fer negoci. És possible, també, que per a moltes altres persones participar en la cooperació al desenvolupament sigui una forma de tranquil·litzar la seva consciència i una oportunitat de fer la bona obra diària. Fins i tot trobarem algú que pensi que amb la solidaritat i la cooperació al desenvolupament promou una revolució que aquí ja no som a temps de realitzar.

Tot això, i més, és possible; hi pot haver mil raons per donar suport, i fins i tot prendre part activa, en l’anomenada cooperació al desenvolupament. Però, seria massa agosarat afirmar que la cooperació al desenvolupament és, bàsicament, una qüestió de justícia social? És una heretgia afirmar que és un dret dels que menys tenen i un deure dels que tenen en escreix?

No tots els pobles tenen els mateixos recursos materials per desenvolupar-se de forma sostenible, les possibilitats de generar riquesa no són les mateixes al desert, a la selva o a les zones temperades. Els habitants de les àrees del planeta on la riquesa creada pel treball humà és insuficient per mantenir un hospital, han de renunciar a la salut? O, tenen menys dret que els habitants d’altres punts del planeta a gaudir de les possibilitats que actualment ofereix la medicina?

Si acceptem que una de les funcions de l’Estat modern és la redistribució de la riquesa per afavorir una major igualtat d’oportunitats a tots els seus ciutadans, assegurant els serveis necessaris per garantir una vida digna, i si, com a ciutadans de la Unió Europea, també reclamem que aquesta inverteixi els seus pressupostos de forma que es redueixin les diferències entre els països que la integren, hauríem de ser conseqüents i exigir que una part de la riquesa que creem amb el nostre treball es dediqui a millorar les condicions de les zones del planeta menys desenvolupades.

En un món cada dia més interrelacionat i més interdependent, cal aplicar els mateixos principis de justícia social que exigim que se’ns apliquin a casa nostra.

El que sembla clar en el discurs teòric no es produeix en el món real. Tot i que les Nacions Unides van reclamar, a principis dels anys setanta, que els estats desenvolupats destinessin el 0,7% del seu producte nacional brut (PNB) al desenvolupament dels països menys afavorits, pocs són els estats que ho compleixein.

Així com els estats moderns tenen mecanismes per recaptar els recursos necessaris per finançar les infrastructures i serveis que garanteixin una major igualtat, a nivell mundial no hi ha cap institució que tingui aquesta capacitat, ni tant sols la ONU.

Si els estats no realitzen aquesta tasca de redistribució de la riquesa per afavorir el desenvolupament dels països de l’anomenat Tercer Món, hem de ser els ciutadans els qui assumim aquesta responsabilitat, destinant voluntàriament una part de la nostra “riquesa”, ja sigui en forma de temps o de diners a la cooperació al desenvolupament a través de les organitzacions socials (les anomenades ONG de cooperació) i continuar exigint als nostres governants, els quals lliurement hem escollit, que apliquin el mateix principi a l’Estat. Per justícia social, mentre la desigualtat entre els pobles no disminueixi, serà necessària la nostra cooperació per facilitar un desenvolupament sostenible d’aquests pobles.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0