Carta de Florència. Una caixa negra que s’ha d’obrir

En totes les democràcies, els partits polítics són les institucions principals de participació política i canalització de la voluntat popular. Com en tots els processos socials, les institucions són molt importants, perquè emmarquen el terreny de joc, distingeixen allò que és possible d’allò que no ho és. Ja sé que no ho són tot, i que les institucions no formals són també molt importants: les tradicions, les cultures, els hàbits. Per això no es poden implantar de cop i volta canvis institucionals com s’implanta un cor artificial, de la mateixa manera que no es pot implantar en algú, amb esperances d’èxit, el sentit de l’humor si no se’n té. Els qui avui proposem introduir canvis en els partits polítics no ho fem proposant un salt en el buit ni esperant resoldre tots els problemes de la democràcia, sinó suggerint mesures realistes en benefici dels membres dels partits i del conjunt de la societat, per a la qual els partits treballen. I ho fem no proposant experiment estranys, sinó proposant la introducció de mecanismes, com el sufragi universal i les garanties procedimentals, que avui ja funcionen en altres esferes de la societat.

La idea genèrica de reformar els partits fa temps que circula. És hora, però, de posar en pràctica les idees, de transformar els nostres partits al mateix temps que transformem la societat. Tothom critica els partits, però només alguns fan propostes concretes sobre com reformar-los.

D’altres creuen que els partits són inútils i que la solució està fora d’ells. Això també crec que és un error, perquè porta a pensar que la societat està fortament escindida entre el que hi ha a dins i a fora dels partits. Al meu entendre és més útil pensar en la política com un nexe d’interrelacions, algunes de les quals tenen lloc a l’interior dels partits polítics o de les organitzacions que els hagin de substituir, i d’altres a fora.

Però no es pot reformar o millorar la política aturant-se a la porta dels partits polítics. Sobta en aquest sentit el silenci, sobre el tema de la reforma interna dels partits, dels periodistes (només preocupats sobre si seguirà aquest o aquell líder) i amb honroses excepcions dels politòlegs (més preocupats per la competència entre partits o pel sistema electoral o per les enquestes, que pel que passa dintre dels partits, com fa uns anys l’economia, que es preocupava més per la relació entre empreses que pel que passava a dintre de les empreses, les quals es consideraven mecanismes inanimats de presa mecànica de decisions). Cal obrir la “caixa negra” dels partits, des del punt de vista de l’anàlisi i des del punt de vista de la cirurgia, de la pràctica reformista.

Avui l’estructura dels partits és vuitcentista: congressos, executives, “secretaries d’organització, de formació, de relacions amb la societat”. Els locals són petits i estan pensats com a clubs socials, estan pensats perquè només hi vagin uns quants militants, no estan pensats perquè siguin espais funcionals on s’exerceixi el sufragi universal dels afiliats.

En l’actualitat, en alguns sectors s’està donant el pas que va des de la batalla de les idees a la proposta reformista concreta d’implantar el sufragi universal i les garanties procedimentals. Però per què hi ha coses que costa tant de posar en pràctica encara que tothom està d’acord que s’haurien de fer? Perquè hi ha interessos creats (els defensors del status que tenen molt més a perdre per càpita que tots els altres a guanyar-hi per càpita) i perquè costa saber com s’han de fer les coses en el detall.

Encara que és colpidor veure com polítics que van saber fer tan bé una cosa tan complicada com la transició política espanyola siguin incapaços d’introduir canvis significatius en l’estructura dels seus partits. S’ha de tenir en compte també que molta gent és refractària al canvi perquè les regles de joc, les institucions existents, redueixen la incertesa de les persones que es mouen en el seu context: molta gent se sent més segura en el statu quo.

És clar que no és el mateix idear una estructura partint des de zero que reformar una estructura existent que porta una inèrcia de molts anys. Es fa necessari buscar solucions viables políticament, de tal manera que els agents encarregats d’executar-les hi estiguin interessats. En alguns casos caldrà solucionar problemes personals de les persones implicades en les reformes (buscar sortides de manera que trobin que hi poden sortir guanyant amb la reforma). Per exemple, oferint als funcionaris del partit carreres professionals dintre de l’organització, amb títols reconeguts i formació gratuïta al més alt nivell, però incompatibles amb tenir càrrecs polítics. En altres casos, sobretot si es fa impossible convèncer la burocràcia interna, caldrà mobilitzar col·lectius interessats en la reforma, com els polítics (en el més ampli sentit de l’expressió) no professionals, de manera que els sectors a favor de les reformes siguin més en número i en influència social i mediàtica que els que estan en contra. Però per mobilitzar aquests sectors, que a priori creuen que tenen molt a perdre (temps, energies) i poc a guanyar amb la política, els obsessos de la reforma interna que ja estem als partits els ho hem de posar fàcil, bastint les estructures i canals fets a la mida d’aquest sectors que facin possible la seva mobilització. Això ja s’ha intentat moltes vegades, com quan s’ha intentat crear la figura subordinada del simpatitzant. Però ara s’ha d’anar més enllà, oferint poder real a aquests sectors, oferint-los una organització moderna al seu servei, amb la qual puguin comprometre’s i influir-hi directament sense renunciar a res de les seves vides. No han de ser els simpatitzants, sinó els amos del partit.

En l’actualitat, les pesades burocràcies dels partits tenen un pes aclaparador. El mateix finançament està ideat perquè aquestes burocràcies tinguin control sobre uns fons d’origen bàsicament públic sobre els quals no han de rendir comptes a ningú. El finançament dels partits fins ara ha consistit en: quotes dels militants (en un percentatge ínfim), subvencions públiques, sous públics, temps de persones amb sous públics i comissions il·legals. (Al Regne Unit, també quotes sindicals i als EUA també contribucions empresarials). La meva hipòtesi és que aquesta forma de finançament impossibilita que els aparells es responsabilitzin dels seus actes, és com si els gerents d’una empresa no tinguessin uns accionistes davant dels quals respondre amb els seus càrrecs a la més mínima mostra d’incompetència. Les reformes organitzatives han d’intentar trobar una solució al que els economistes anomenen “el problema principal-agent”, és a dir, el problema d’arrenglar els incentius del managers dels partits amb els dels seus afiliats i els seus votants (o amb els dels ciutadans en general). No és als militants a qui s’ha de disciplinar, sinó als dirigents. I això no es fa apel·lant només a la dignitat, sinó creant institucions que la facin no sols possible, sinó inevitable: rotació, sufragi universal, incompatibilitats, divisió de poders.

Quan un partit guanya les eleccions o treu molt bons resultats, a més, es diu que millor no tocar-lo gaire per dintre, perquè si tal com està ja es guanya… És lògic i positiu des del punt de vista democràtic que prevalgui l’argument de guanyar les eleccions. Però l’argument és pervers perquè de fet tots els partits s’assemblen molt per dintre, i en aquest sentit és evident que tal com estan ara les coses, el partit que guanyi les eleccions sempre serà en la majoria, si no en tots els països europeus, un partit primitiu i internament antidemocràtic. Però és l’actual rigidesa dels aparells el que els hi dóna el marge de maniobra suficient per guanyar les eleccions? O se’n guanyarien més amb un partit diferent?

Jo crec que se’n guanyarien més, perquè amb garanties i sufragi universal es reclutaria millor el personal polític i es previndria la corrupció, que avui és una sangonera electoral per a alguns partits.

És clar que sobre aquests grans trets falta filar prim: utilitzar el pinzell petit, tenir cura dels detalls. Però també fa falta tenir més coratge del que molts han tingut fins ara. Passant de l’abstracte al concret, aquesta vegada no he pogut viure el procés congressual del PSC, però sembla que una vegada més una majoria ha constatat que hi havia un problema amb els actuals mecanismes de funcionament, encara que a l’hora de la veritat això ha costat de traduir en cap canvi intern substancial. M’han explicat per exemple que en algunes agrupacions no hi havia un procés obert de presentació de candidats a delegats i projectes, sinó que les executives “consideraven” llistes amb la gent que havia “treballat”. A mi em sembla que aquesta és una forma d’intentar tapar amb formes primitives de democràcia directa el que hauria de ser la implantació del sufragi universal en un modern partit de masses. També m’han explicat que en una agrupació amb 1500 militants, la que té més afiliats de Catalunya, a l’assemblea d’elecció de delegats hi van anar unes 125 persones. De fet, tot està bastant pensat perquè els altres 1375 no hi pintin gran cosa.

En el límit, per a l’aparell l’ideal seria un partit amb zero militants que guanyés per majoria absoluta. Però la situació es faria insostenible, perquè a la llarga aquesta absoluta majoria es giraria contra l’aparell. I de fet això és el que s’ha d’intentar, i el que el corrent reformista del socialisme català està intentant amb gran dignitat: mobilitzar a la majoria contra la minoria. Encara hi ha gent, normalment amb importants càrrecs institucionals que, tot i coincidir amb les idees reformistes i antiburocràtiques, no es volen posar mans a l’obra per por, per incertesa o perquè creuen que hi ha coses més importants. Quan se’ls parla de la reforma del partit, miren cap a un altre costat o amaguen el cap sota l’ala.

En el cas concret de Catalunya, al meu entendre en aquests moments ja hi ha una massa crítica suficient de persones que creuen en la reforma dels partits d’esquerres, i en concret del més important d’ells, el PSC. Per entendre’ns, seria una llàstima fer una Olivera i que tingués secretari d’organització, o que hi manessin els secretaris d’organització (contra els quals no tinc res personal) dels partits que hi conflueixen. (Si algú vol contraatacar-me utilitzant un argument personal li posaré les coses fàcils: jo he sigut durant cinc anys secretari d’organització de les joventuts del PSC. Sé de què parlo, he sigut un autèntic apparatichik!).

La democratització i modernització dels partit són finalitats en si mateixes, perquè afecten molta gent que hi posa hores i bona voluntat, i són un mitjà per assolir una societat més eficient, més justa i més lliure. Un exemple de força política la falta de democràcia de la qual avui és un llast per al desenvolupament del seu país és CiU.

Aquesta coalició és avui una força política clientelar i intervencionista que perjudica la modernització i competitivitat de Catalunya, malgrat ser un país amb tradició industrial, diners i capital humà. Un altre exemple és el PP, com a prototip de partit de contactes i de grimpadors que impossibilita una selecció eficient dels quadres dirigents d’un país: s’han de posar limitacions a aquestes coses pel bé del conjunt de la política, la de dintre dels partits i la de fora. I com a manifestació extrema però no estranya dels processos d’enquistament i paràlisi, és necessari prevenir la corrupció abans que es produeixi.

Tot plegat, una feinada, però com més triguem més gran es farà la bola.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0