20 anys de feminisme a Catalunya

El maig de 1976 prop de 4.000 persones van fer cap al Paranimf de la Universitat de Barcelona per assistir a les Jornades Catalanes de la Dona. Aquell moviment no va pas sorgir espontàniament, fruit de l’agitació creativa que va generar la desaparició de la dictadura. Hagués estat una flor de les que no fan estiu. Ben al contrari, la seva força, capaç de transformar les condiciones socials, legals i polítiques que vivíem les dones, es recolzava en el pensament, l’escriptura i la lluita que havien encetat anys enrera feministes com la Ma. Aurèlia Capmany, que havia publicat La dona a Catalunya l’any 1967, o la Lídia Falcón i la Carme Alcalde que, des de posicions més radicals maldaven per fer-se sentir, advocades com la Magda Oranich que donava xerrades per tot el país, explicant l’estat deplorable en què es trobava la legislació espanyola envers les dones, o els articles de la Elisa Lamas que, des de posicions cristianes també provava d’influir. Eren els caps visibles (sovint també caps de turc pel règim) d’un moviment molt més ampli, potser encara dispers i difús, però prou potent per recollir el sentiment de profunda injustícia i frustració de les dones d’aquest país. Per això quan l’any l975 va ser nomenat per les Nacions Unides, Any Internacional de la Dona, poc a poc va anar cristal·litzant la idea d’aplegar en un acte públic les diferents sensibilitats a l’entorn dels temes que concernien directament les dones: el treball, la salut, la sexualitat, les lleis, etc.

Encara resulta emocionant llegir la declaració final: “Les Jornades Catalanes de la Dona, primer intent unitari d’organització col·lectiva després de quaranta anys de silenci forçat, han estat possibles gràcies a la sensibilització i la mobilització d’importants grups de dones de diverses ideologies, oficis, extracció social i concepció feminista”. Les conclusions reivindicaven el dret a un lloc de treball, l’abolició de totes les discriminacions en el treball per raó de sexe, el reconeixement de tots els drets laborals per a les treballadores de la llar, la socialització del treball domèstic a través de serveis col·lectius, l’ensenyament obligatori, públic, laic, gratuït, antiautoritari i no discriminatori, l’abolició del servei social, la revisió de la cèl·lula familiar, el dret a la lliure disposició del propi cos i l’abolició de totes aquelles lleis que discriminen la dona amb l’amnistia general dels delictes que se’n deriven. En el llenguatge de l’època, (tan ingenu!, llegit ara) impregnat de marxisme i inflamat d’impuls revolucionari, s’assenyala que la família patriarcal i autoritària és la cèl·lula base que empra l’Estat per exercir les seves funcions repressives, polítiques i autoritàries, que la doble moral burgesa estableix un cànon diferent pels homes i les dones, a les quals divideix en honestes i putes. Denuncia la cosificació de la dona a través dels mitjans de comunicació i l’alienació a què la societat de consum sotmet la dona, convertint-la en consumidora i no productora.

Aquell encontre que s’inseria en les coordenades històriques de la transició va mostrar una empenta i una radicalitat que, com afirma Lídia Falcón, una de les líders del moment, “no va transigir en les seves reivindicacions ni va jugar la carta del possibilisme polític”, al menys fins al 1981, quan la normalització democràtica, els canvis legislatius i l’assimilació, per part dels partits d’esquerra i de les institucions, d’alguns plantejaments feministes, van desactivar la seva càrrega sediciosa.

Eslògans contra les lleis

Un breu repàs pel codi civil i penal de l’època avisa de quina era la consideració que tenia l’estatus de la dona en la dècada dels setanta. L’advocada Magda Oranich diu al recordar aquelles lleis napoleòniques que estipulaven només una pena de desterrament per a l’home que matés la seva muller: “la societat d’aquell moment era més oberta que no pas les lleis”. Llavors va començar la lluita per canviar la legislació, emprant eslògans senzills i contundents per fer arribar el missatge a tothom. “Dret al propi cos” era el lema per demanar els Centres de Planificació, però que implicava canvis profunds en la concepció de la sexualitat. “Avortament lliure i gratuït”, una de les reivindicacions que encara estan pendents després de 20 anys, era una altra forma d’incidir en la capacitat de decisió personal de les dones. “Jo també sóc adúltera” denunciava el fet que l’adulteri estigués penat amb presó per a les dones però no per als homes i encetava les conquestes que en el dret de família es van obtenir: el divorci, la pàtria potestat compartida, el reconeixement de les parelles de fet, l’eliminació dels fills il·legítims, etc.

En la legislació laboral la norma que dictava el fur del treball, segons la qual “cal alliberar la dona casada del taller i de la fàbrica” va ser qüestionada per “a igual treball, igual salari” i es van demanar lleis per poder fer compatibles la maternitat i la feina.

Les agressions sexuals enteses com a delictes contra l’honor del marit o de la família, van generar lemes com “volem caminar tranquil·les” o aquell altre més radical “contra violació, castració” i la legislació va registrar el canvi de mentalitat, considerant-los delictes contra la llibertat de les persones. Manifestacions, tancades, concentracions, articles, xerrades i una activitat frenètica van caracteritzar el feminisme de finals dels setanta. Van començar a sorgir espais de praxi política per aglutinar els grups i les diverses perspectives com la Coordinadora Feminista; de reflexió i debat com les revistes Vindicación Feminista i Dones en Lluita, el Bar La Sal, la Llibreria de les Dones i La Sal Edicions de les Dones; però també van aparèixer les escissions, els desenganys, les lluites entre les partidàries de la doble militància (feminista i de partit) i les que consideraven que el feminisme era una ideologia alliberadora que no havia de sotmetre’s a la disciplina patriarcal d’un partit.

Va sorgir llavors una certa professionalització del feminisme, a través de les organitzacions polítiques per optar a un càrrec o per fer carrera política i, després del desembarc socialista al govern i als municipis, algunes feministes van ser requerides com a tècniques o expertes en els serveis que s’adreçaven a les dones: l’any 83 neix l’Instituto de la Mujer i com diu la professora Amparo Moreno “proliferen les seccions femenines en els partits i en l’administració” que, inevitablement, acaben d’esmussar els trets més combatius del moviment.

Igualtat o diferència? poder o autoritat?

Cap a mitjans dels vuitanta s’obre camí des de Itàlia, amb el grup de dones de la llibreria de Milà, una nova concepció del feminisme: enfront de la lluita per aconseguir la igualtat, es reclama el dret i l’espai per poder viure la diferència. Aquesta teoria assenyala la distància i el rebuig cap a un món patriarcal, competitiu i excloent, per reconèixer els trets definitoris de la feminitat com una altra manera d’estar en el món. Mentre les feministes de la igualtat denuncien que a la pràctica no existeix la paritat, parlen del sostre de vidre que barra el pas a les dones cap als llocs de decisió i reclamen quotes de poder, les feministes de la diferència treballen perquè altres percepcions de la realitat siguin tan vàlides com la masculina, erigida en explicació universal de la realitat. Parlen d’autoritat, com un concepte que partint de “augere” (que vol dir fer créixer) significa l’aval que les pròpies dones s’atorguen entre si en els àmbits públics. No es tracta d’exercir el poder (ni que sigui diferent del masculí) -diu la professora Milagros Rivera- sinó de “reconèixer l’autoritat que la pròpia experiència vital, els estudis i el treball confereixen a una dona en el desenvolupament d’una tasca pública”.

S’inicia llavors una sofisticació dels discursos per donar resposta a una realitat cada cop més complexa, que no encaixa en anàlisis simplistes i maniqueus, i que obliga a fonamentar una teoria feminista capaç d’explicar les coordenades històriques i socials que han permès la jerarquització dels rols i l’exclusió d’allò femení de la vida pública. Així, des dels departaments d’estudis sobre les dones s’encunya el concepte de gènere, per identificar la forma com cada cultura ha caracteritzat els papers femenins i masculins. S’investiga el rastre de les dones en la història, es busca la petjada femenina en la ciència i en la tecnologia i també es focalitza la vida quotidiana per ressaltar l’aportació valuosa de les dones al desenvolupament humà. Però inevitablement també, en la mesura que les teories es van refinant, es produeix un cert desconcert entre les dones que ja no identifiquen el feminisme com un moviment que lluita per uns drets concrets amb estratègies unitàries. Ara hi ha diversos feminismes, cadascun d’ells amb interpretacions de la realitat que poden ser divergents. El moviment a Europa es torna més reflexiu enfront de l’empenta que porten les dones d’altres continents, com es va poder constatar a la Conferencia Mundial de les Dones que es va celebrar a Beijing.

Malgrat tot, en aquests 20 anys el moviment feminista ha anat fent camí a Catalunya, obrint espais de treball i reflexió com el Centre d’Investigació Històrica de la Dona, de serveis, com el Centre de Documentació de la Dona i la Llibreria Pròleg. S’han celebrat jornades i encontres, i Barcelona ha acollit la Fira Internacional del Llibre Feminista, s’han aconseguit llocs de trobada com Ca La Dona o la Nostra Illa, per citar-ne uns quants, però sobretot ha anat quallant la idea que el fet de no pensar ni sentir el mateix no és cap obstacle per seguir lluitant, ben al contrari, s’assumeix com una riquesa del propi moviment, de manera que ara ja ningú no parla de La Dona com una essència comuna que ens transcendeix. Ara són les dones, diferents dels homes i diferents entre si, amb múltiples interessos que sovint només tenen en comú una certa perspectiva crítica de la realitat i una intenció de treballar per a l’emancipació personal i col·lectiva.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0