L’aposta per l’humanisme laic

L’Ideari de l’Escola El Sol està centrat en el valor de l’humanisme laic. La laïcitat com a mètode contra tota imposició ideològica que posi entre parèntesis la llibertat de pensament o d’elecció. El dret a qüestionar-ho tot perquè no hi ha veritats definitives i absolutes. El dret a dubtar i, fins i tot, a equivocar-se. Aquesta llibertat és entesa com l’únic marc de convivència possible dins de les nostres societats plurals i multiculturals.

Tanmateix, la llibertat d’elecció no s’ha de confondre amb el “tot val igual”. L’Ideari deixa ben clar que relativisme no significa subjectivisme, que tolerància no vol dir neutralitat benevolent, que el pluralisme ha de permetre la cohesió social. Dit d’una altra manera: no totes les ideologies són iguals, per bé que totes tenen dret a expressar-se i a coexistir. Hi ha ideologies progressistes i ideologies conservadores o reaccionàries. La defensa de la dignitat humana pròpia de l’humanisme laic ha de ser, al mateix temps, progressista.

Què és ser progressista? L’Ideari ho defineix, des del meu punt de vista, molt encertadament. La “llibertat de fer” no equival a la “llibertat de poder fer”. La primera és formal. La segona depèn de què hi hagi una real igualtat d’oportunitats. Una concepció progressista de la societat ha de comprometre’s amb aquesta igualtat, perquè això és el que dóna contingut “positiu” a les llibertats. Si els drets individuals configuren una definició “negativa” de la llibertat -llibertat “de”-, els drets col·lectius -drets socials- conformen la definició “positiva” de la llibertat -llibertat “per a”-. És aquesta última llibertat la que farà possible una ciutadania activa on el ciutadà sigui l’actor del procés de presa de decisions. No es tracta, doncs, de defensar una postura apolítica, sinó una política compromesa “amb una estructura de valors”.

Fins aquí he resumit molt sintèticament les dues primeres parts de l’Ideari. Un Ideari “liberal”. Liberal en el sentit millor i originari de la paraula: defensa de les llibertats individuals contra qualsevol intromissió il·legítima, en especial la intromissió en la consciència o el pensament. El laïcisme és una postura “a la contra”: a la contra de les anomenades “ideologies de salvació”, totalitàries i dogmàtiques, exemplificades, en els últims anys, en els diferents credos religiosos i en el comunisme. Els totalitarismes ens han dut a afirmar el valor fonamental de la llibertat i dels drets civils i polítics. Amb un perill: el perill que ens quedem amb una llibertat buida, sense nord i sense uns horitzons mínimament definits.

És cert que l’Ideari sembla sentir aquest perill i parla en nom de compromisos una mica més concrets: la democràcia radical, la justícia redistributiva, la discriminació positiva, la desobediència civil o el dret a la resistència. Em pregunto perquè no es parla decididament de “socialisme”. Penso que el socialisme no ha de ser considerat com un projecte anacrònic ni exhaurit. Cal omplir-lo de nous continguts, és a dir, cal anar una mica més enllà en la concreció de què entenem, en les nostres crisis i circumstàncies especials, per igualtat d’oportunitats, justícia redistributiva, discriminació positiva. Enunciar només aquests valors en abstracte és convertir-los en paper mullat, una declaració buida de principis que avui comparteixen fins i tot els liberals conservadors.

L’estructura de valors de la que es parla ha de formar part d’una certa “política educativa” del ciutadà. Una de les coses que trobem a faltar en la nostra democràcia és la inexistència d’una cultura cívica, d’uns hàbits de comportament -virtuts, en deien els grecs- favorables a la col·laboració democràtica. Promoure això vol dir anar més enllà dels valors abstractes. La nostra ètica és una ètica de drets que oblida que el respecte a uns drets fonamentals per a tothom implica també deures per a tothom, responsabilitat compartida per tal que els drets -sobre tot els col·lectius- siguin veritablement respectats.

Avui les posicions lliberals coexisteixen amb postures nacionalistes no sempre massa escrupoloses amb el respecte a les llibertats individuals. L’Ideari no cau en aquesta contradicció. Tot al contrari, tracta el fenomen nacionalista amb la prudència i la prevenció coherents amb una postura autènticament laica i humanista. La pertinença és, com es diu, un dret, no una obligació. Catalunya ha estat sempre un exemple de mestissatge i la seva funció ha de ser “harmonitzar la diversitat”. És una visió dinàmica, de cara al futur i no de cara a un passat més que dubtós.

Com a exposició de principis, l’Ideari és un exemple de prudència i coherència. Potser és excessivament optimista. El problema de les nostres democràcies és omplir de continguts la llibertat positiva, no quedar-nos només amb la negativa. Com digué Isaiah Berlin, és una tasca difícil i perillosa. Ara bé, si per por de dogmatismes i totalitarismes ningú gosa arriscar respostes que vagin més enllà de les declaracions de principis, em temo que no superarem les apaties dominants.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0