Impostos sí, impostos no

Quan ens preguntem si s’han de pagar els impostos contestem coses com ara: ho diu el govern, és un deure ciutadà, sempre se n’han pagat, cal mantenir els serveis comuns, si no anaríem a la presó, etc. Sabem què ens obliga a pagar i com ho justificar-ho, però és progressista o conservador pagar impostos? Cal pagar impostos o ens obliguen a pagar-los? És simplement una forma de reduir el cost de determinats serveis o hi afegeix un valor suplementari?

Amb la caiguda del mur de Berlín, molts “progres” han passat de defensar la transferència de tota la renda dels ciutadans a l’Estat, a voler (com defensa la Thatcher) delegar la llibertat de gastar al ciutadà. Tot i l’evidència de l’argument, tornar al liberalisme de l’època d’en Dickens a mi no em sembla d’esquerres. De fet, fins i tot institucions conservadores com el Financial Times es queixen de dumping social dels països asiàtics.

Vist el desconcert general, potser un cop d’ull a la història ens il·luminarà. Comencem per la Revolució Francesa, com a període fundador de la democràcia moderna i potser arribarem a alguna conclusió.

La Revolució Francesa, tercer estat i descamisats

Com demostra Daniel Guerin, el tercer estat (manufacturers i comerciants) va fer la revolució perquè li reconeguessin el poder polític i el dispensessin de pagar impostos com la noblesa o l’església. Tot just arribats al poder, van acomiadar els 35.000 agents fiscals que feien funcionar la Hisenda General, van eliminar el fisc i van transferir als municipis (controlats per ells mateixos) la recaptació dels nous impostos. Tres anys més tard dels 300 milions de contribució territorial del 1790, només se n’havien recaptat 150.

El 1795, assentat el tercer estat en el poder consolidà les conquestes revolucionàries, suprimint les societat populars i instituint el vot censitari. A partir d’aquell moment només votarien els propietaris i qui sabés llegir i escriure (propietaris, burgesos i professionals lliberals).

Però la societat, amb el creixement del proletariat (segons definició d’en Marx, Carles) durant el segle XIX a Europa i el XX a Catalunya estava canviant profundament. Revoltes, atemptats i revolucions sacsejaven cada cop més sovint i més violentament les societats occidentals, a mesura que la monetització de les relacions de producció entrava en nous àmbits de l’economia i nous col·lectius humans s’hi incorporaven. Només una anècdota, a l’època d’en Dickens i de la reina Victòria un cavaller, al fer-se fosc, no podia passejar gaire lluny de Times Square, si no volia ser assaltat i possiblement degollat (d’aquí l’èxit de les novel·les d’en Sherlock Holmes).

Lentament la burgesia començà tímides reformes econòmiques, així Bismarck, el canceller Alemany, creà l’assegurança mèdica per als obrers, en un intent d’aturar la pressió dels sindicats cada cop més organitzats i desesperats, i d’igualar els costos que tenien tots els empresaris. A Espanya la patronal creà les mútues patronals, encara avui existents, o fundà l’Escola Industrial davant de l’escassetat dramàtica de mà d’obra qualificada. Malgrat aquestes tímides iniciatives no és fins que els drets polítics s’universalitzen (entre els homes), que els avenços en un millor repartiment de la renda, via una regulació del mercat de treball, s’acceleren. El fet de prohibir el treball als menors de sis anys i de reduir la jornada laboral a dotze hores cada dia (diumenge inclòs), van ser unes conquestes arrencades amb sang de gent generosa i molt sovint anònima.

Els impostos han passat de ser un mitjà de finançament dels drets polítics teòrics (del dret a fer): parlament, justícia, eleccions, policia, exèrcit, a finançar la garantia de l’exercici real dels drets via pensions, sanitat, ensenyament gratuït i universal, etc. Aquesta transformació sempre ha tingut la decidida oposició d’aquells que econòmicament no tenen cap limitació per exercir aquests drets i malden per mantenir-ne l’exclusiva.

A les actuals proclames antiimpostos hi ressonen encara les veus del tercer estat francès que en pagava per a obtenir poder polític i que opinava que si algú en volia també en pagués. Però s’hi escolten noves veus, de treballadors qualificats i de professionals preocupats o, fins i tot, escandalitzats perquè dels seus sous, via l’IRPF, la Seguretat Social i les Taxes Municipals, l’Estat se n’endú la meitat o més, i no acaben de veure quin benefici en treuen o en trauran.

Si analitzem altres models alternatius potser en traurem l’aigua clara. Vegem què passa en la societat de la llibertat, els EUA, on contínuament es retallen els impostos i es redueix la mida de l’Estat . Primer de tot constatar que és precisament la classe mitja la més perjudicada. Mentre els rics són cada cop més rics i els pobres simplement han sortit del sistema. L’escola pública ha entrat en crisi i qui vol garantir el futur dels seus fills ha d’anar a la privada. La despesa sanitària és la més elevada del món, potser compta amb més comoditats, però sanitàriament és la pitjor. Segons un informe del Congrés dels EUA i investigacions de la Procuradoria General de Texas, molts metges operen innecessàriament per facturar a les assegurances o segresten a pacients ben coberts econòmicament per sotmetre’ls a tractaments psiquiàtrics innecessaris, etc. I el que és més notable, un adult blanc americà fa 15 anys tenia dotze vegades més possibilitats d’ésser assassinat que un europeu, i aquest ratio ha empitjorat notablement els darrers anys.

No hi ha cap raó per creure en una perversió especial dels ciutadans dels EUA. Simplement, si deixem que la lògica del mercat monetitzat actuï, aquest exclou els que són poc competitius i rendibles, i canalitza sentiments i relacions personals cap a la persecució i maximització del lucre individual. Aquesta lògica actua a la sanitat, a l’ensenyament, a l’habitatge, a la inserció laboral de col·lectius marginals, a la garantia d’exercir els drets civils, en definitiva, converteix un dret universal (la sanitat, per exemple) en un producte individualitzat on els pobres accedeixen via beneficència, i se’ls classifica immediatament com a ciutadans de segona. Aquells que se senten exclosos de la societat, s’hi enfronten amb l’única via de comunicació que són capaços de gestionar: la violència. Si ho comparem amb la nostra realitat, veiem que hi ha una dada que s’ha comentat molt poc: durant el període 1993-94, malgrat que 500.000 treballadors van perdre la feina, la delinqüència va disminuir a Espanya.

Sense arribar als extrems dels EUA, ni dramatitzar les conseqüències d’una rebaixa massa alegre dels impostos i de l’actual distribució, encara cal defensar les dones, els joves, els vells i les altres minories socials, i, per tant, els impostos són una eina essencial. Dolors Comas ha demostrat que encara que excloses del mercat salarial i del que aquest representa, les minories socials són una peça clau en el funcionament del mercat productiu. Perquè contribueixen a la seva reproducció física (dones), intel·lectual (joves) i ètica (vells). Les transferències monetàries dels assalariats es corresponen amb serveis imprescindibles per a la societat i per als propis assalariats. Serveis que són, però, invisibles, ja que estan lligats a la família i al món privat. Si, per exemple, agafem a les dones com a col·lectiu tothom està d’acord que estan sotmeses per tradició cultural i interessos econòmics a la marginació de gènere, i han d’optar contínuament entre l’escola bressol o quedar-se a casa, l’assistenta social a hores o cuidar elles a l’avi malalt, menjar a fora o cuinar per als altres assalariats. Si paguem impostos per abaratir aquests serveis o fer-los gratuïts durant períodes i casos concrets, estem impulsant una societat més lliure i solidària on els ciutadans decidiran més segons la pròpia vàlua i expectatives, i menys segons les necessitats i limitacions.

Arribats aquí encara tenim molts dubtes, coneixem molts casos de ciutadans amb drets no coberts i de beneficiaris que no tenen dret a cobertura. Però, la solució no és tancar els ulls per una falsa solidaritat de classe davant del frau, com fan els sindicats de vegades, o voler transferir tota la cobertura social al mercat monetitzat per eliminar-lo, com pretén la Patronal. D’entrada perquè, o monetitzem totes les activitats lligades a la producció, inclosa la reproducció física, o si en mantenim algunes d’excloses per raons ètiques, són raons ètiques les que han de justificar el seu finançament. Sinó el que acaba passant és que lliguem aquestes activitats a determinats grups socials i, immediatament, els marginem, perquè per classificar, cal jerarquitzar. Al final són les pròpies relacions socials les que pateixen el mateix procés.

Un primer pas en la solució de la contradicció, és recuperar l’ètica que alimentava els vells anarquistes d’abans de la guerra civil que, malgrat ser-ne i estar desprotegits legalment, trobaven feina perquè eren els més treballadors i els més preparats de tota la mà d’obra disponible. I, sobretot eren els primers que assenyalaven els companys ganduls o aprofitats per insolidaris, ja que alimentaven els arguments de l’enemic.

Cal, doncs, trencar el mite rousseaunià que un treballador només pel fet de ser-ho ja és bo, cal acostar-se a la realitat sense prejudicis, analitzar-la i reconèixer els errors de les normes, les maniobres dels aprofitats i les mancances.

No cal centrar el debat al voltant del nivell de pressió impositiva, sinó en els sistemes impositives (directes, indirectes, en temps de lleure, en anys sabàtics, etc.).

Si reflexionem sobre sistemes autoregulats on el ciutadà apreciï el resultat de l’esforç impositiu (com es fa en sanitat emetent factures) podem obtenir resultats espectaculars. Perquè al cap i a la fi, si les propostes de crear sistemes de pensions via capitalització o de convertir les cobertures de l’atur en assegurances personalitzades tenen èxit, és perquè contenen elements interessants de correcció de les contradiccions actuals.

El resultat final, sense variar substancialment la filosofia de fons de l’estat del benestar, pot ser extremadament molest per a determinats responsables polítics, mals gestors dels béns públics, i per a determinats ciutadans instal·lats en una daurada marginació.

Només així rebutjarem bona part de les crítiques a la societat del benestar; totes és impossible. La cobdícia és un pecat capital des de l’inici dels temps i, la nostra cultura i economia s’estructuren aprofitant tot el seu poder.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0