Antoni Farrés, alcalde de Sabadell

– Quan comences a pensar que ets d’esquerres?
– Jo arribo a la política per un compromís personal, per sobre dels fets que em van marcar a l’escola i la família. No hi arribo fruit d’un plantejament intel·lectual, sinó per la pràctica. Per a mi el fet important no és el que pot opinar la gent -per a alguns seré molt de dretes i per a altres molt d’esquerres- sinó la identificació amb els valors que defensa l’esquerra: igualtat, justícia, repartiment de les rendes, millora de les condicions generals de vida i de treball. Un cop situat en una posició política començo a llegir coses amb relació a l’alineament dreta i esquerra.

– Una part important dels teus condicionaments familiars i escolars no encaminaven, precisament, cap a l’esquerra.

– Evidentment. El meu origen és catòlic, i això segur que es trasllueix en la formació de la infància i l’adolescència. Sí que hi ha un desencadenament que és a Can Colapi durant un seminari sobre la Pacem in Terris, que fa que digui “prou s’ha acabat. No em crec res del què m’expliqueu!”. Llavors intento ser conseqüent amb la visió que tinc del món. De cop, surto de la Universitat, on havia estat actiu. M’enganxa la moda de la proletarització i me’n vaig a treballar a la fàbrica, a Unitat Hermètica, m’emancipo i vaig a viure a una comuna. És una ruptura total amb l’etapa anterior. Durant aquesta etapa havia entrat al FOC, i al moviment sindical quan es funda CCOO a Sabadell. Vaig ser detingut i vaig anar a la presó varis cops. Per tant, el meu procés de formació va en paral·lel a una pràctica política bàsicament sindical que ha condicionat molt a la resta de la meva vida.

– Són més importants les idees o les formes de viure aquestes idees? Viure en una comuna t’ha marcat més que la militància política?

– Més enllà de les anècdotes, que vist des d’una perspectiva històrica pugui tenir aquell moviment, és evident que significava una actitud de ruptura respecte als esquemes dominants i respecte a les formes d’organització social. També hi havia una càrrega de contestació al sistema pel que feia a la vida quotidiana. Les lectures i les reflexions van servir, en general, per fomentar posicions o actituds que ja tenia.

– Quan vas marxar de casa, quina edat tenies?

– 21 anys. Estava compromès des dels 18 anys, primer al FLP (Frente de Liberación Popular) i després al PSU de Sabadell.

-Tu ho tenies més fàcil que un jove d’ara?

– Penso que és diferent. Els joves d’avui no ho tenen fàcil. Els estem deixant un món bastant galdós. Continuo pensant que el procés d’integració social es produeix a través de la feina. En aquell temps no teníem tants problemes per trobar una feina, en teníem d’altres que coartaven molt més la llibertat individual. Si un jove d’ara li diu a la seva família que se’n va a viure pel seu compte, no es viu d’una manera dramàtica. 30 anys enrera, els pares ho consideraven una tragèdia.

– Es diu que els joves no volen marxar de casa perquè ja hi estan bé. Hi ha certa gent que ho critica.

– Si la raó perquè els joves no vulguin emancipar-se és la por a sortir del claustre matern, llavors hi discrepo. Si algú segueix a casa per eludir problemes no hi estic d’acord.

– Explica’ns el teu pas per la comuna.

– La comuna de la plaça Filipines de Sabadell fou de les primeres i coincidí, en el temps, amb la K-2 de Berlín que va ressenyar Carandell en l’opuscle “Les comunes” ja fa molts anys. El vaig llegir amb sorpresa perquè en parlava com d’una experiència inusitada. El més curiós del cas és que la K-2 va explotar per les mateixes raons que la comuna de la plaça Filipines.

– Quines?

– La distribució de les feines de la casa, les peles, és a dir, la seva regularització i socialització i les relacions personals. Són tres constants que espeteguen, amb més o menys intensitat, en totes les experiències.

– Però també hi devia haver aspectes positius?

– I tant. És el moment de l’emancipació, per tant és quan has de prendre decisions sobre la teva vida. Nosaltres ens vam imposar un hàbit d’estudi intern de lectura i discussió. L’etapa de la comuna va ser absolutament decisiva en la meva vida i en el meu procés de formació. Alguns dissabtes al vespre convidàvem persones per parlar-nos de temes monogràfics, fèiem pa amb tomàquet i estàvem fins a altes hores de la nit discutint. Si un volia anar al cine prèviament és racionalitzava. Si hi volia anar per evasió s’havia de parlar de quin problema tenia i, en canvi, si un volia anar a veure una pel·lícula interessant llavors s’organitzaven torns perquè tots la poguéssim veure. És evident que avui no aguantaria ni deu minuts però en aquells moments per a mi tenia sentit.

– Quan vas entrar al PSUC, el contacte amb el marxisme i el comunisme et va provocar un xoc amb les teves vivències?

– En aquesta època de la comuna m’incorporo al moviment de Comissions Obreres i durant molt temps col·laboro sense ser militant del PSUC. Participava de les activitats del partit però no tenia la possibilitat d’assistir a determinades discussions i decisions i no podia expressar directament les pròpies opinions. És molt més endavant, cap el 1971, que no ingresso al PSU. No ho vaig viure com un xoc perquè la pròpia experiència sindical i política feia necessari formar part d’una organització.

– Es difícil explicar als més joves l’evolució política de la generació anterior. Tu vas entrar al PSUC -els comunistes que estaven pel socialisme en llibertat-, vas ser alcalde pel PSUC i sempre se t’ha considerat un heterodox.

– Es diu que “a Sabadell cada u per ell”, és un tòpic però potser hi ha una certa tendència a que la gent tingui idees pròpies.

– Potser et definiries com un comunista sabadellenc?

– Vull recordar que als primers cartells del PSU a Sabadell deia “PSU de Sabadell”. No sé si es va fer també a altres llocs, aquí sí. Encara els guardo. Alguna base hi deu haver.

– Quan te n’adones de la forma que agafa la transició, ho vius d’una forma dramàtica o ho assimiles fàcilment?

– La transició de la situació econòmica i cultural, més que no pas la política, del franquisme a la situació en què estem ara ha estat molt diferent de com nosaltres l’havíem imaginada. Em pensava que era possible forçar la ruptura amb el règim anterior des d’una perspectiva revolucionària, de transformació profunda de la societat i per això vaig viure la transició com una certa abdicació respecte d’allò que jo creia possible. Tinc tendència a viure les situacions bastant apassionadament; per sort, el cor encara s’anteposa al cap. Vist en perspectiva penso que, malgrat tot, si haguéssim sabut que aniria així probablement hauríem signat de seguida.
Altra cosa és que tots plegats, avui, ens veiem en la situació d’administrar de la forma més digna possible, una política socialdemòcrata, possibilista o de les úniques possibles. Potser les queixes més grans que es poden fer a la gestió socialista són l’excessiu pragmatisme i la renúncia als valors que són consubstancials amb la ideologia de l’esquerra. No em refereixo només a temes d’honestedat, que són qüestions necessàries però no suficients, sinó a valors com l’austeritat i l’ètica. Aquí sí que hi ha hagut una renúncia, des de l’esquerra, del que era un patrimoni important.

– La crisi dels països de l’est et va afectar?


– A mi no em va afectar. Sempre he cregut que era una experiència històrica fallida i equivocada. No estava d’acord amb les pràctiques a la URSS, ni als països dits del socialisme real. Molts de nosaltres vèiem l’ex-Iugoslàvia com el país del socialisme amb rostre humà, com una experiència autogestionària, i per tant, com un intent de superar altres pràctiques. Que s’hagi acabat en un bany de sang sí que m’ha sorprès, més que no pas el final de la URSS. Per mi, que caiguessin els països de l’est ha estat un cert alleugeriment. No m’ha fet dubtar dels propis plantejaments me’ls ha reafirmat.

Sona el telèfon. Apaguem el casset.. Farrés s’aixeca. És Francesc Baltasar, l’alcalde de Sant Feliu de Llobregat.

– Et definiries com a socialdemòcrata?

– Si m’hagués de definir no se m’acudiria dir “em considero socialdemòcrata”. Més aviat, tindria tendència a dir que sóc una persona d’esquerres. Ara, què vol dir ser socialdemòcrata? Gestionar el capitalisme? Tampoc em desespero. El problema és que en el modus de producció capitalista hi ha dos temes que van intrínsecament lligats. Una cosa és com es produeix riquesa i un segon aspecte com es distribueix la riquesa produïda. Probablement sigui socialdemòcrata des de la perspectiva de com s’ha de fer perquè es produeixi riquesa i, potser, estaria més a l’esquerra, no ho sé, en com s’ha d’actuar i en el paper de l’Estat en la seva redistribució.

– Tu series més radical?

– Jo defenso un Estat fort i important que participi de l’activitat econòmica i acompleixi una funció redistributiva. Per tant, l’Estat, no és un mal necessari, és un instrument imprescindible pel reequilibri social. Evidentment ha de funcionar bé, però això no crec que tingui res a veure amb el debat entre públic i privat, que és una collonada. Alguns diuen que tota empresa privada va bé. Que m’expliquin què passa amb l’Hospital General de Catalunya, per exemple. En canvi hi ha institucions públiques que funcionen amb una eficàcia impressionant. Caldria probablement empresarialitzar la gestió pública. Que no vol dir privatitzar.

– Et definiries com a socialdemòcrata però amb pinzellades fins i tot liberals…

– No ho sé, però si em consideres com en Solchaga, no.

– Les paraules ajuden a entendre’ns…

– Per culpa de les paraules hem perdut moltes hores. M’interessen més les pràctiques.

– Ets essencialment pragmàtic?

– La vida m’hi ha portat. Sí, és clar. La meva resposta ve condicionada per l’actual ocupació. Des de fa 17 anys -quin drama!- quan m’assec en una d’aquestes cadires de l’Ajuntament no em puc permetre de filosofar. Cal estar al dia de com està el “Mibor” o de què es fa en un tema tan transcendental per a l’esquerra universal com el de les cagarades de gos. La praxi em condiciona moltíssim.

– Però aquesta és la crítica més raonable de l’etapa socialista! L’excessiu pragmatisme.

– Una cosa és ser pragmàtic i una altra que la pràctica serveixi de coartada per renunciar, fins i tot, a allò que és inadmissible, com ara els principis ètics de l’esquerra.

– Com es combat això?

– He arribat a una conclusió. Cada un de nosaltres, individualment considerats, som persones normals i corrents tirant a justetes. En canvi col·lectivament tenim un seny impressionant.. El resultat de les últimes eleccions és d’una maduresa política increïble. S’ha de donar molt més protagonisme al conjunt dels ciutadans. Per entendre’ns, llistes obertes, endavant! I, si em colles molt, fins i tot et diré que és millor el sistema majoritari que l’actual (proporcional). Cal fer el que sigui per tal que els representants electes es considerin deutors del seu electorat i no del seu partit. Si alguna cosa té obsoleta la política espanyola és l’actual organització dels partits. Cap persona mínimament sensata pot fer vida de partit: aguantar reunions interminables perquè quatre, que es consideren en possessió de la veritat, et fotin un “rollo” mentre podries estar escoltant música, per exemple. Al carrer Ciutat (seu de IC) o al carrer Nicaragua (seu del PSC) saben com resoldre els problemes de Sabadell o de Terrassa? No en tenen ni punyetera idea!

– En general, als partits no hi ha gent jove. Això no és una casualitat. Què en penses?

– No pot ser que des de l’esquerra estiguem defensant la llei del jurat perquè el Sr.Josep i la Sra.Maria estan capacitats per jutjar la conducta d’un altre i, en canvi, no tinguin la mateixa capacitat per elegir els seus representants i hagin de triar entre tres farcellets que estan embolicats i lligats amb un llaç. Els responsables d’organització dels partits haurien d’estar prohibits, per un problema d’higiene mental de l’esquerra.

– Què cal fer?

– Hem d’obrir un període de reflexió i penso que en aquests moments hi ha condicions per fer-ho ja que, durant els propers tres anys no hi haurà eleccions. A més el partit fonamental de l’esquerra -encara que alguns diguin que l’esquerra només són ells. Quin problema que tenen!- es retira del poder i, per tant, ha de fer també una revisió autocrítica no solament dels plantejaments, sinó fins i tot dels mecanismes de gestió. Hi ha una situació de desconcert ara que torna la dreta. Molta gent, amb un cert compromís, pensa que hauria de fer alguna cosa. El gran repte és qui alça bandera, com i de quina manera, perquè tothom comenci a opinar públicament, al marge, no dic en contra, de les organitzacions partidàries.

– La gent et defineix com a catalanista. Et definiries com a nacionalista?

– Què vol dir això. M’ho expliques? (No ens dóna temps i continua) Si nacionalista vol dir la visió que té Pujol de Catalunya, per descomptat que no! Jo m’identifico amb el meu país. Catalunya és una realitat diferencial. Hem d’avançar cap a una estructura d’Estat federal. Sembla que hem arribat a un punt que per poder ser considerat nacionalista, han d’agradar-te les pubilles, les sardanes i Tirant lo Blanc… Per a mi és tan català el que balla txa-txa-txà com el que balla sardanes. Quan em trobo algú que diu: “Sóc de Múrcia, el meu fill balla sardanes i ja és català.”. Jo li contesto: “doncs jo no sé ballar sardanes ni en sabré mai”.
Això d’identificar Catalunya amb el folklore, no ho entendré mai. Estem ben arreglats amb els Pujols que han identificat els seus posicionaments polítics i socials amb Catalunya. Que no ens passi res als que ens considerem nacionalistes per explicar que hi ha una Catalunya, no necessàriament carrinclona, que pot ser igualment competitiva i eficaç. Hi ha una administració de la Generalitat que és una vergonya des del punt de vista de l’eficàcia i l’eficiència. Pujol és més bon polític que gestor.

– Després de tants anys d’alcalde. No és fàcil perdre el món de vista?

– El més útil és anar a peu cada dia de casa a l’Ajuntament o anar a comprar. Et pregunten per qualsevol cosa. Això és molt més important que els informes que et poden passar. Et serveix de contrast.

-Teniu fama alguns alcaldes, no només tu, Nadal per exemple, de treballar moltíssimes hores. Des del punt de vista personal, i també polític, això no acaba sent un problema?

– Anava a dir que és el gran drama. No m’agrada la paraula. El gran dilema de qui està en la gestió pública és que té menys tros del necessari de vida personal. Et deixa poca estona per anar al cine, per cultivar-te. És molt difícil tenir una vida personal equilibrada. No ho dic perquè em planyin. No. Perquè jo gaudeixo fent d’alcalde. Ara, jo avui que som dimecres…
(li fem avinent que som dijous). Doncs, avui no em puc comprometre a anar a dinar amb uns amics, per exemple, dissabte que vé.

– No estàs cansat de fer d’alcalde?

Aquesta és l’etapa més llarga de la meva vida que he fet la mateixa activitat. A mi m’agradaria poder passar a una altra etapa per dedicar-me a fer no sé què, però una cosa diferent. Sí, en tinc ganes però s’ha de preparar un relleu.

– Aquest cansament no implica una pèrdua d’il·lusió per continuar el què estàs fent?

– El cansament em surt el diumenge a la tarda. El perill de debó és la rutina. No és aconsellable estar tants anys en una mateixa responsabilitat.

– Limitaries els mandats dels polítics?

– Sí. Amb una condició, que sigui a tots els nivells: alcaldes, presidents de comunitats autònomes, jutges, etc. Això donaria més mobilitat.

– Hi ha alguna cosa que no et deixi dormir? Deixes de dormir per qüestions personals o polítiques?

– No, només quan em prenc un cafè a mitja tarda.

– Què faràs quan siguis gran?

– No ho sé. En aquests moments estic en un embolic fantàstic. Tinc una ocupació d’alcalde, però crec que no puc retirar-me sense intentar esbossar una alternativa. Una altra cosa és que la població se la faci seva. D’altra banda, un cop fet el rodatge al Parlament de Catalunya, ara, probablement, podria rendir com a diputat. La meva experiència és, en part, desaprofitada.

– Potser ara IC traurà la normativa que ho impedeix.

– No, en tot cas serà la IV Assemblea d’IC. D’altra banda, la meva especialitat com a advocat laboralista i del TOP ha quedat absolutament desfasada.

– Millor que aquesta especialitat hagi quedat desfasada.

– El meu reciclatge professional haurà de ser molt gros. Tinc dues ofertes per fer classes a la Universitat. No sé si és la meva vocació. A més, hi ha la moguda dins IC, des de la perspectiva de la IV assemblea. Per algunes persones probablement pugui ser un referent, no pels meus mèrits sinó per eliminació.
Tot plegat coexisteix amb les ganes de dir me’n vaig a casa per un període sabàtic. Per tant, “estado de su espíritu” que es deia: fotut un embolic de primera categoria, però encara estic viu.
Per tant, no sé que faré quan sigui gran. El gran problema és que probablement ja ho sigui.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0